Beauty and loss, they are one and the same

El comfort en el dolor; aquella línia fràgil, esqueixalada, que separa el plaer agònic de la desesperació absoluta. Aquell instant en el qual, malgrat tot, malgrat la solitud, la tristesa, el dolor, la foscor del dia, els neguits i les frustracions, no sabem per què, però estem bé. Relativament bé, clar. Bé dintre dels nostres límits. Una sensació de benestar hipnòtic (que no eufòric), de nàusea plaentera, d'estar viu.

Aquests són els moments que recreen Horse Feathers en el seu quart àlbum, Cynic's New Year.
Instants de buidor compartits, de solitud buscada, de silencis còmodes, de llàgrimes acabades de plorar. Un treball que ens endinsa en les profunditats d'un bosc, fins al costat mateix d'un llac amagat, reclòs, oblidat de tothom, on podem asseure'ns a ser conscients de la nostra existència; on podem aturar-nos a observar el nostre reflex a l'aigua i adonar-nos com hem envellit, quants anys han passat des de la darrera vegada que ho férem, com ens ha passat la vida pel costat sense ni adonar-nos-en.
Però sense remordiments. Sense malestar. És només la realització del dolor que ens envolta, la melancolia de les nostres vides, però sense desesperar-nos. Malgrat tot, estem bé. La dolça veu d'en Justin Ringle ens ho confirma, Els càlids arrenjaments ens ho corroboren: tot està bé.
Tot penja d'un fil, però el fil encara aguanta.