Com a caps de cartells The Killers, aquell grup que fa 7 anys omplien les oïdes necessitades d'estima d'indies d'arreu del món amb el seu més que contagiós Somebody told me. Després va venir el descens als inferns del populisme més absurd, de les disfresses pels concerts, el maquillatge, la parafernàlia i els focs artificials de la mediocritat.
Com a segons caps de cartell hi figuren Sigur Rós. Sigur Rós, el grup islandès per excel·lència de finals del segle XX i, sobretot, de començaments del XXI. Recordem que Ágaetis Byrjun, el seu segon treball i el que els proporcionà l'obertura al món més enllà de la seva gèlida illa, va aparèixer el 1999. I recordem, també, que Björk va en solitari i sembla jugar en una altra categoria des de fa molts més anys.
Sigur Rós era un grup de post-rock ambiental, barroc, melòdic, dramàtic, espectacular. Un grup d'emocions intenses, de sentiments pujats que convencia. Amb els anys, les emocions han sigut substituïdes per un pop una mica més elaborat que el d'altres, però un pop senzillet, previsible i, per desgràcia, avorrit. Un clar exemple d'aquesta baixada de categoria, d'aquest rebaixament general del grup és el fet d'incloure algunes cançons en anglès als seus treballs. Ja ho digué Joan Coromines, "qui perd la llengua, perd la seva identitat".
I després, en la segona línia d'importància, els Kooks i els Justice. Bé. Potser no cal dir res. Potser no cal rememorar l'onada de power-pop anglès (o fins i tot londinenc) d'on van neixer els Kooks fa uns 8 anys i amb la qual també haurien pogut morir. O la revifalla electro que van significar els Justice amb el seu primer treball, Cross, de fa 5 anys. Interessants. Vitals. Però ara ja més que superats.
I d'entre la massa escupida dins la lletra petita, sobresurt la curiositat dels escocesos Django Django, la persistència dels Napoleon Solo i Triángulo de amor bizarro, la nostalgia de veure que encara existeixen els dEUS. Però potser no n'hi ha prou.
Per desgràcia, com ja s'ha dit al principi, aquest festival (utilitzat només a caire exemplificador, perquè es podria haver repetit l'exercici amb qualsevol altre festival) ens dóna la resposta a la nostra pregunta. I la resposta és que sí, que, efectivament, sembla que estem visquent una època de poca qualitat musical.
Una nova crisi per superar...
