dilluns, 19 d’abril del 2010

experiències, 1

Quarts de vuit i ja sóc a la carretera. Estic adormit: ahir vaig sortir. Poso el CD i "Cherub Rock" em retorna a la vida (jo vull la mel!), "Quiet" m'impulsa, precísament, a no estar-ne gens, de quiet, i bé, "Today" segueix sent "Today". Segueix sent un dels himnes independents per excel·lència, un cant a la distorsió, als cops de cap, però també a la melodia, a la joventut, a aquell cotxe de gelats que acaba ben empastifat de pintura que sortia al vídeo promocional. Sí, "Today" ens transporta en el temps i, de vegades, també en l'espai. Recordem els capvespres americans, tant els viscuts com els imaginats, les llargues postes de sol des dels penya-segats...
Després, "Hummer" ens indica, ja, el que l'evolució dels Smashing Pumpkins ens havia de portar. Ens mostra la seva cara més melòdica, més nostàlgica i intimista, la mateixa que hauria d'aflorar en el segon CD del Mellon Collie and the Infinite Sadness i predominar en el Adore (amagat rere les màquines i les guitarres).
I quan ja ens les prometem totes de rosa, quan ens esperem la resta del CD plegat de guitarres distorsionades combinades amb melodies desangelades, de sobte arriba la pista número 6. Arriben les guitarres acústiques i les campanes i els violins i la veu penetrant: arriba "Disarm" i, realment, ens desarma. La música ens arriba, la veu ens parla a nosaltres, la pell se'ns posa de gallina quan en Billy Corgan exclama: "I used to be a little boy".
I aquí és on aturo el cotxe. Aquí és quan m'és igual arribar tard a treballar: "Disarm" està sonant i l'hem d'escoltar.