dimecres, 28 de desembre del 2011

re-rescoltar

Fa temps, en una conferència vaig sentir com el conferenciant comentava que un signe del pas del temps damunt la seva persona era que cada dia li venia menys de gust llegir llibres nous i gaudia més re-llegint-ne d'antics, revisquent sensacions, recordant records. Darrerament tinc la mateixa sensació pel que fa a la música.
Fa mesos que m'avorreixen les noves cançons que escolto. Que els nous grups que apareixen només em distreuen però mai arriben a transmetre'm res. Que allò que escolto a la ràdio no em resulta prou interessant com per voler-ho cercar i poder-ho seguir escoltant. Fa temps, en definitiva, que recorro a discs antics.

Aquesta setmana ha sigut American Thighs de Veruca Salt. Clar que després va venir Eight Arms to Hold You i tota la il·lusió, tota l'espera entre un àlbum i l'altre es va ensorrar, però quan escoltàvem American Thighs, nosaltres això no ho sabíem. No imaginàvem que aquell grup de guitarres distorsionades fregant el shoegazing, de riffs senzills al més pur estil grunge i de veus femenines a la My bloody Valentine podrien fer un treball tan mediocre, tan ensucrat, tan avorrit com Eight Arms to Hold You.
La ignorància és beneïda.
Nosaltres gaudíem amb els ambients creats per "Get Back", amb aquella guitarra que ens agafava al vol de bon principi i ens mantenia suspesos, aquell cop de bateria que introduïa el solo final; vibràvem amb "Seether" i la seva estridència, ens emocionàvem amb "Spiderman'79" perquè ens recordava a alguna altra cançó que ja havíem sentit abans, que potser no existia, però que ens hi recordava, ens hi transportava i quan crèiem sortir-ne arrencava "Forsythia" i encara ens portava més lluny en aquest viatge a records no viscuts perquè sí, aquesta cançó també ens resultava familiar, propera; i així una rera l'altre, incloent la ràbia de "Victrola", la llarga història de "25"per acabar suaument, com si ens cantessin una nana que ens induís al son amb "Sleeping where I want".

Sí, aquesta setmana he recuperat Veruca Salt i l'he re-escoltat en tots els viatges en cotxe. Com anys enrere, quan també m'acompanyava en els meus soliltaris viatges en cotxe. Perquè de vegades el temps passa, però sembla que res canvïi.

divendres, 21 d’octubre del 2011

la repetició

El concepte de repetició està fortament arrelat en el subconscient humà. Des del filòsof danès Kierkegaard fins al cantautor català amagat rera La increïble història de Carles Carolina, la repetició ha estat producte d'estudi, de crítiques, de lloances i de menyspreu.

La repetició ens acompanya diàriament en les nostres vides. Repetim actes semblants a diari: ens llevem a la mateixa hora, esmorzem els mateixos cereals, ens trobem aturats davant del mateix semàfor camí de la feina... però també ens persegueix en el nostre món musical. Ja sigui voluntàriament o de manera forçada.

Voluntàriament ens referim a la decisió conscient de tornar a posar aquella cançó o aquell album que fa poc que hem escoltat. De vegades tan poc que ni tan sols li donem temps a acabar-se que ja el tornem a posar. És el nostre desig de repetir aquella emoció, aquell instant de plaer, aquella satisfacció (en els casos positius) o aquell dolor, aquella angoixa, aquell neguit, aquella melancolia extrema la que ens fa tornar a escoltar aquella peça. Ignorant, o sense voler saber, que els moments repetits no tenen per què produïr sentiments repetits.

Quan la repetició és un acte involuntari, és a dir, quan resulta imposat, normalment a través de la ràdio o dels fils musicals de les sales d'espera dels dentistes, metges de capçalera o ginecòlegs, la nostra reacció és completament diferent. O ho hauria de ser.

En una època de saturació sonora, de creació ininterrompuda de nous sons, melodies, composicions i recreacions sonores vàries, NO hauríem de quedar-nos indiferents davant la constant repetició de cançons. Les emissores no tenen cap necessitat de repetir-se fora de les necessitats comercials. Conscients que la reiteració provoca (en la majoria dels casos) l'acceptació del fet, l'assimilació dels sons i, a la llarga, el fet d'agradar-nos aquella cançó que vam trobar odiosa a la primera escolta, insisteixen i persisteixen amb les mateixes cançons. Com una lletania religiosa, com un cant espiritual budista que a base de repetir síl·labes guturals i ressonants ens endinsa en un èxtasi provocat, aquesta repetició constant de música busca la manipulació del nostre criteri musical. Busca la manipulació de les nostres percepcions i el provocar-nos la il·lusió que aquella cançó ens agrada, quan en realitat l'únic que passa és que l'hem sentit tantes vegades que ja la hem interioritzat i hem arribat a creure que ho hem fet perquè ens agradava i no per la imposició repetitiva.

Davant d'aquesta constant manipulació, només hi ha dues solucions: o apagar l'emissora tan bon punt comença la mateixa cançó una altra vegada (ja siguin els Catarres, la Rihanna o en Justin Bieber) o bé entregar-nos voluntàriament a l'engany i deixar-nos seduir per les melodies martellejants i mil-i-una vegades repetides. Però, com a mínim, fer-ho de manera conscient. Perquè l'agressió consentida no és delicte. I no és tan dolorosa.

dijous, 8 de setembre del 2011

connexions

Una cançó comença i ens adonem que en recordem la lletra. Que feia molts anys que no la sentíem (quants? 10, 15, 20... no importa), però que s'havia quedat emmagatzemada en algun racó de la nostra memòria. En un racó oblidat, d'acord: un racó fosc, humit, desendreçat que mai visitem. Però un racó que existeix, tanmateix. Potser en el mateix racó on s'arxiven les connexions que un dia vam fer amb aquella cançó i les nostres vivències d'aquell moment. Una connexió que probablement no sabem ni què existeix, que no ens crèiem capaços de fer però que, tanmateix, un dia vam fer.

Potser es tracta d'una cançó que vam sentir en una estació, en el moment d'iniciar un viatge i que ens va semblar que ens parlava a nosaltres; que la melodia expressava l'emoció del viatge que començava, que la lletra n'hi feia referència, que el protagonista d'aquella cançó no era un desconegut, sinó nosaltres mateixos (amb el cap baix reconec que la meva cançó de viatges, la que sempre em fa somriure, la que em confirma que estic a punt d'iniciar un viatge, és Dreams, dels Cranberries. I, de fet, ho és perquè em recorda a la sèrie adolescent My so-called life, perquè em fa reviure aquella època de canvis, de novetats, d'il·lusió).

D'altres vegades la connexió potser no és tan directa. Potser es tracta d'una cançó que vam escoltar unes quantes vegades seguides al cotxe fent un mateix viatge (potser només per mandra de canviar la música, potser perquè era l'únic CD que llegia el vell reproductor del cotxe). Inconscientment, aquella música queda lligada a aquell recorregut, a aquella època, a aquell nosaltres passat. I quan la tornem a sentir, estiguem on estiguem, fem el que fem, és molt probable que ens desperti el record d'aquells viatges en cotxe. La nostalgia, la melancolia, i la frustració pel temps passat són opcionals. D'aquesta mena de connexions en tinc moltes, una d'elles és Dresden Dolls i el viatge d'hora i mitja de Galashiels a Stirling que vaig fer uns tres cops per setmana durant pràcticament dos anys, una altra és Burial camí de Sant Hilari de bon matí: foscor, fredor, feina... la connexió és òbvia.

Sigui com sigui, la música, esdevé part de nosaltres, estimula els nostres sentits, ens porta records i emocions, ens recorda que la música que escoltem avui ens afectarà demà. Per tant, em veig obligat a oferir un consell, jo que no m'agrada donar consells: escolliu bé la música que escolteu. Amb el temps ho agraïreu.

divendres, 15 de juliol del 2011

Amy LaVere, "Stranger Me" (una criítca immediata)

Comentari canço a cançó. A raig, sense ulterior reflexió (susceptible, per tant, a errors i futures revisions):

- "Damn Love Song" comença bé, interessant, amb una melodia etèrea, amb reminiscències orientals i amb fort ressó a la PJ Harvey dels primers anys. Clar que la veu és molt més dolça, més suau, més melòdica i, per això mateix, menys directe.

- "You can't keep me" em fa patir: això està derivant perillosament cap a pop semi-comercial. Ai ai ai que apareixen trompetetes i la veu s'apropa massa a la insulstícia.

- "Red Banks" Percussió calmada, arpegis suaus de guitarra i veu. Començament interressant amb timbre de veu semblant a Russian Red. Llàstima que entrin la bateria i el baix (no oblidem que és l'instrument que ella toca) de manera molt clàssica i previsible. El treball està decaient.

- "A Great Divide" continua atormentant-me la veu: a qui em recorda? a l'Emily Haines lleugerament? Potser. Aquesta cançó està sent la més fluixa de moment. Solos de saxo com si es tractés d'una cançó d'en Kenny G... perill.

- "Often Happens" "Quan es fa de nit, de vegades el cor em diu mentides", canta... cursi. I més cursi encara el duet masculí-femení. La cosa va de malament en pitjor.

- "Lucky Boy" La veu hi resulta molt més predominant, més apropada a Americana, fins que, una vegada més, els vents ens transporten a aquesta sensació de pel·lícula dels vuitanta mal ambientada. I els aguts arpegis constants de fons no hi ajuden (recordem qualsevol cançó de la Cindy Lauper i hi trobarem arpegis).

- "Tricky Heart" Potser masses cors per un sol treball... Comença melancòlic, amb poca instrumentació que ajuden bastant a crear l'ambient. Mica en mica puja el to i sembla que hagi de caure en el mateix error de les altres cançons, però es manté i per això resulta prou interessant (sobretot amb l'ambientació de cordes). Interesant, que no bona. Tot i que aquesta, conjuntament amb la primera, són de moment les millors cançons del treball.

- "Stranger Me" Patrons clàssics. Ritmes ja sentits. Res de nou, però res de dolent tampoc. Una cançoneta prou digna que es pot escoltar de fons sense fer massa nosa. Potser per això és la cançó que dóna nom a l'àlbum.

- "Candle Mambo" Por em fa. Mambo? Sons cubans passats pel sedàs d'americana? Ai ai ai... (Ostres, ja sé a qui em recorda! A la noia del piano viatger: la Vanessa Carlton. Això sí que és dolent!) Per sort, però, de mambo poc en aquesta cançó. Al començament ha amenaçat, entremig i al final ha fet una petita variació que s'hi podria apropar lleugerament, però s'ha mantingut en la seva línia.

- "Cry my eyes out" Començament Comeladià per una veu que també recorda a Kosheen (pobre, recorda a moltes, però poques de bones)

-"Let Yourself Go (come On)" Començament clàssic d'americana tirant cap al country més arcaic, tant que en qualsevol moment sembla que hagi de sortir la Bonnie Tyler.

Tot plegat, 45 minuts d'ensopiment.

dijous, 19 de maig del 2011

demolished thoughts de Thurston Moore

La nota prèvia ja ens avisa: disc engendrat amb la col·laboració de Beck. Alguns podrien témer un trencaclosques sonor, un barrija-barreja a l'estil Odelay, però Beck ha evolucionat molt. Ha trobat nous registres. S'ha expressat de maneres molt diferents. Algunes millors que altres (oblidem Midnight Vultures, sisplau!). Però té un disc clau per entendre aquest Demolished thoughts i és el Sea Change.
Sea Change
era fosc, atmosfèric, opresiu, tancat. Genial. I seguint aquest patró sembla haver nascut aquest Demolished thoughts. Potser per això cal no precipitar-se. Cal païr amb calma aquest treball i assaborir-ne els seus racons amagats per a poder-lo jutjar.
Tan de bo sigui així perquè la primera passada només ens deixa una sensació d'un plat fad, dessabarit i sense sal.

dimecres, 6 d’abril del 2011

escoltant The King of Limbs

Radiohead ha tornat. De manera breu, molt breu (8 cançons i menys de 40 minuts), però han tornat. Ara toca descobrir què s'amaga rera aquest The King of Limbs.

El primer cop que el vaig escoltar de principi a final ho vaig fer mentre estava assegut davant l'ordinador fent mil coses alhora i cap de bé. Música de fons, només, per acompanyar les tasques rutinàries. I la veritat és que no va transcendir d'aquest estatus: cap cançó em va cridar l'atenció especialment, cap melodia em va distreure del que estava fent forçant-me a escoltar-la amb més atenció. Sí: la primera impressió va ser d'indiferència. Havia llegit que el nou treball dels Radiohead pecava de monoton, de mancat de variacions i força i, si m'hagués volgut precipitar en el meu comentari, hauria dit que tenien raó.

La segona vegada que el vaig escoltar va ser al cotxe, sol, amb el volum prou alt per apreciar-ne tots els matisos. I quina diferència! D'entrada l'experimentació rítmica i electrònica de "Bloom" et deixa encuriosit. Potser no arriba enlloc més, però sí que et fa admirar la complexitat melòdica i rítmica de la cançó. I això no passa massa sovint en aquest món musical nostre saturat de cançonetes de pop fàcil amb melodies taral·lejables i tornades repetitives que semblen tenir por de fugir dels compassos de 2 x 4.
A mesura que les cançons van sonant, la sorpresa inicial s'apaivaga i entrem en un moment de pausa, de monotonia, fins i tot, fins que arriben els darrers compassos de "Feral" i el seu baix contundent, vibrant, que ens retorna a la vida, que ens fa bullir la sang, que ens mostra que Radiohead no han mort encara. Acte seguit sona "Lotus Flower", potser la cançó més accessible del disc i no tant per la seva senzillesa estructural sinó perquè ens atreu ja des de les primeres vegades que l'escoltem. És una bona cançó que mereix ser re-escoltada i ser apreciada amb més detall.
El que resulta curiós d'aquesta segona audició de The King of Limbs és el canvi estilístic que hi ha entre les cançons del principi i les del final del treball. L'àlbum comença amb ganes d'experimentar, de trencar esquemes, de crear sons i ritmes nous, de mostrar que, quan més grans es fan els components de Radiohead, més ganes tenen de provar coses noves. Però a mesura que transcorren les cançons, retornem a uns Radiohead més clàssics, no tant com els guitarrers del Pablo Honey o The Bends, però sí els Radiohead de Kid A, per exemple, amb melodies que s'estructuren entorn del piano i la veu de Thom Yorke.

És aviat encara per judicar el valor d'aquest treball, però em temo que passi al calaix de la indiferència com també ho féu el seu darrer treball In the Rainbows.

dilluns, 4 d’abril del 2011

els Manel a Tordera

Divendres 1 d'abril: els Manel arriben a Tordera. Hi ha emoció. El segon treball dels Manel s'ha fet esperar molt i la gent en té ganes. Per casualitats que no venen al cas, em trobava al teatre de Tordera (el lloc on es va fer el concert) durant el matí i vaig anar veient la peregrinació de tots els seguidors que venien a buscar les entrades amb cares d'excitació. Personalment no els havia vist mai en directe i em movia entre la curiositat i la il·lusió.
Quan faltaven minuts per les 10, la plaça Martí i Pol estava pleníssima de gent esperant per entrar. Feia temps que no es veia tanta afluència en aquest teatre!
I, després d'un discurs per part dels organitzadors de l'event que prefereixo oblidar (el concepte vergonya aliena no arriba a expressar què vam sentir), va començar el concert. Van obrir amb "El Miquel i l'Olga tornen" en la qual la tornada "sembla tan clar que ens equivoquem, com que ho tornarem a fer", sona com una declaració de principis, com un mostrar que, independentment de l'opinió que pugui despertar el seu segon treball (bona, per cert), ells no s'aturaran: s'equivocaran tantes vegades com calgui.
Bé, un començament prou digne. Una mica de presentació del cantant i continuem. A partir d'aquí, una rera l'altra van anar sortint les cançons d'aquest segon treball i la sensació és que el so era correcte, la interpretació implacable, però faltava emoció, transmetre alguna cosa, fugir una mica de la perfecció i mostrar-se humans. La sensació era que: si volíem sentir el nou àlbum ja ho hauríem pogut fer a casa.
Al cap d'una estona van deixar caure algun dels seus clàssics i van fer decaure el concert cap a un espectacle de festa major. Tant bé com havien començat, de sobte es van deixar portar per la necessitat de popularitat, pel fer aplaudir a la gent i van tocar "Al mar" despertant les passions del públic que, de totes maneres, no va saber com reaccionar: dubtaven si aixecar-se de les butaques i fer els balls absurds que la melodia simple inspira o bé quedar-se asseguts i intentar bellugar-se des de la butaca. Un dilema. Mirades al voltant per veure com reaccionen els demés. Algun més agosarat s'aixeca, balla una mica però com que ningú el segueix es torna a asseure... i mentrestant "Al mar" no s'atura.
Un altre moment d'incertesa, potser fins i tot de certa ràbia, va ser quan van fer la seva versió del "Common People" dels Pulp. Ja havia llegit en la crítica del primer concert d'aquesta gira que l'havien recuperat, però no ho volia acceptar. D'acord que la versió és bona, que té gràcia i tot plegat, però potser caldria que féssim alguna altra cosa, no?
I, per tancar el concert, van seguir l'ordre d'aquest treball, com ja ho havien fet amb l'anterior, i van cantar "Deixa-la, Toni, deixa-la". I va estar prou bé, però massa forçada. Si el públic vol cantar la tornada, ja ho farà: no els podem obligar a fer-ho.

En general, doncs, la sensació va ser que era un concert molt treballat, unes peces musicals molt consolidades, una sofisticació del so i les estructures, però una transmissió de sentiments poc aconseguida. Potser la secció rítmica no era prou contundent per a fer vibrar al públic, potser les interpretacions eren massa controlades, sense excessos que haurien pogut transmetre més emoció. Potser caldria que tinguessin dos espectacles preparats: un per espais oberts on la gent pot ballar i moure's i un per teatres on la gent pugui gaudir i la música els pugui arribar tant al cor com al cap.
Potser caldrà tornar-los a veure quan aquest treball ja estigui més rodat i els concerts més acurats.

dimecres, 5 de gener del 2011

els més escoltats del 2010

Com que sembla que l'època de l'any ho demana, jo també m'afegeixo a la falera de fer llistes per recordar l'any difunt. Una llista dels CDs més escoltats durant el 2010 que no pretén ser exhaustiva ni qualitativa, simplement un llistat dels treballs que més companyia m'han fet al llarg d'aquests darrers 365 dies.

Ordre i aventura, Mishima
www.myspace.com/intomishima

Els millors professors europeus, Manel
www.myspace.com/gatmanel

Bed and breakfast, Els amics de les arts
www.myspace.com/elsamicsdelesarts

Les sargantanes al sol, El petit de cal Eril
www.myspace.com/elpetitdecaleril

Les cançons tel·lúriques, Roger Mas
www.myspace.com/rogermas

I love your glasses, Russian Red
www.myspace.com/russianready

Romancero, La bien querida
www.myspace.com/labienquerida

1971, Elle Belga
www.myspace.com/ellebelga

Humildad trascendental, Tarántula
www.myspace.com/tarantulismo

Supercrepus, Joe Crepúsculo
www.myspace.com/joecrepusculo

Ortopedias bonitas, Manos de topo
www.myspace.com/manosdetopo

Illinois, Sufjan Stevens
www.myspace.com/sufjanstevens

How to get to heaven from Scotland, Aidan Moffat
www.myspace.com/aidanmoffatmusic

Into the woods, Malcolm Middleton
www.myspace.com/malcolmmiddleton

The last romance, Arab Strap
www.myspace.com/arabstrapmusic

High violet, The National
www.myspace.com/thenational

In dearland, Elvis Perkins
www.myspace.com/elvisperkins

For Emma, for ever ago, Bon Iver
www.myspace.com/boniver

Sometimes I wish I were an eagle, Bill Callahan
www.myspace.com/whaleheart

Drowing down the moon, Azure Ray
www.myspace.com/azureray

And the opera circuit, Micah P. hinson
www.myspace.com/micahphinson

Wowee Zowee, Pavement
www.myspace.com/pavement

The Moldy peaches
www.myspace.com/themoldypeachesfans

Teen dream, Beach house
www.myspace.com/beachhousemusic

Reservoir, Fanfarlo
www.myspace.com/fanfarlo

Hits, Pulp
www.myspace.com/jarviscockerpulp

We were here, Joshua Radin
www.myspace.com/joshuaradin

Oracular spectacular, MGMT
www.myspace.com/mgmt

Third, Portishead
www.myspace.com/portisheadalbum3

Under giant trees, Efterklang
www.myspace.com/efterklang

Body riddle, Clark
www.myspace.com/throttleclark

Untrue, burial
www.myspace.com/burialuk

Dumb luck, Dntel
www.myspace.com/dntel

dimarts, 4 de gener del 2011

j.f. sebastian

La portada de Ten Fingers, immaculadament blanca, lletres en negre robust, en majúscules, les fotos dels busts tallats, també en blanc i negre, dels cinc components del grup, els nassos cuberts per uns nassos de pallassos rojos pujats ens indiquen que ens enfrontem a un disc de contrastos.
Efectivament, la primera cançó, "Open Cage", ens mostra un grup seriós, amb cantant de veu profunda, lleugerament recordant-nos a Bill Callahan, potser una mica massa a Brad Roberts dels Crash Test Dummies (i això no sempre és bo), en una cançó intimista, de tendència a la tristesa, a la melangia, al plaenter dolor, mentre que la segona, "Come what may" ens desconcerta. És massa animada, en contrast, s'entén, masses violins, masses acords majors, masses veus femenines excessivament agudes. Arriba massa d'hora i ens posa a la defensiva. Això no és el que esperàvem.
A partir d'aquí, les cançons es van desenvolupant mica en mica, sense massa gràcia ni espectacularitat, senzillament amb correcció. Bevent, potser emborratxant-se, de vegades dels Red House Painters. Destacant d'entre elles "That time" i la no llistada "Ten fingers" pel seu deix tex-mex.
Ah, i també hi ha una estrella convidada que això es veu que agrada molt. Sí, l'actriu/cantant Leonor Watling s'allunya temporalment dels seus Marlango i canta a "No Mercy". Doncs això, no, merci.
Llàstima, perquè el seu Myspace prometia, la versió curiosa de l'Anarchy in the UK té certa gràcia, alguna cançó mal-escoltada per la ràdio semblava interessant.
Potser caldrà tenir paciència i veure com evoluciona el grup. O posar-lo en el calaix de l'oblit.