escoltant The King of Limbs

Radiohead ha tornat. De manera breu, molt breu (8 cançons i menys de 40 minuts), però han tornat. Ara toca descobrir què s'amaga rera aquest The King of Limbs.

El primer cop que el vaig escoltar de principi a final ho vaig fer mentre estava assegut davant l'ordinador fent mil coses alhora i cap de bé. Música de fons, només, per acompanyar les tasques rutinàries. I la veritat és que no va transcendir d'aquest estatus: cap cançó em va cridar l'atenció especialment, cap melodia em va distreure del que estava fent forçant-me a escoltar-la amb més atenció. Sí: la primera impressió va ser d'indiferència. Havia llegit que el nou treball dels Radiohead pecava de monoton, de mancat de variacions i força i, si m'hagués volgut precipitar en el meu comentari, hauria dit que tenien raó.

La segona vegada que el vaig escoltar va ser al cotxe, sol, amb el volum prou alt per apreciar-ne tots els matisos. I quina diferència! D'entrada l'experimentació rítmica i electrònica de "Bloom" et deixa encuriosit. Potser no arriba enlloc més, però sí que et fa admirar la complexitat melòdica i rítmica de la cançó. I això no passa massa sovint en aquest món musical nostre saturat de cançonetes de pop fàcil amb melodies taral·lejables i tornades repetitives que semblen tenir por de fugir dels compassos de 2 x 4.
A mesura que les cançons van sonant, la sorpresa inicial s'apaivaga i entrem en un moment de pausa, de monotonia, fins i tot, fins que arriben els darrers compassos de "Feral" i el seu baix contundent, vibrant, que ens retorna a la vida, que ens fa bullir la sang, que ens mostra que Radiohead no han mort encara. Acte seguit sona "Lotus Flower", potser la cançó més accessible del disc i no tant per la seva senzillesa estructural sinó perquè ens atreu ja des de les primeres vegades que l'escoltem. És una bona cançó que mereix ser re-escoltada i ser apreciada amb més detall.
El que resulta curiós d'aquesta segona audició de The King of Limbs és el canvi estilístic que hi ha entre les cançons del principi i les del final del treball. L'àlbum comença amb ganes d'experimentar, de trencar esquemes, de crear sons i ritmes nous, de mostrar que, quan més grans es fan els components de Radiohead, més ganes tenen de provar coses noves. Però a mesura que transcorren les cançons, retornem a uns Radiohead més clàssics, no tant com els guitarrers del Pablo Honey o The Bends, però sí els Radiohead de Kid A, per exemple, amb melodies que s'estructuren entorn del piano i la veu de Thom Yorke.

És aviat encara per judicar el valor d'aquest treball, però em temo que passi al calaix de la indiferència com també ho féu el seu darrer treball In the Rainbows.