dissabte, 18 de febrer del 2012

Tape - Rideau

La primera peça (Sunrefrain) comença petita, discreta. Sons mínims i reminiscències de música concreta. Mica en mica, però, sense presses, creix progressivament fins que esclata. Removent l'interior de l'oient, provocant emoció i sentiment, la cançó explota amb un orgasme de sons, sorolls i melodia. Perquè de fer melodies en saben molt, els Tape. No ofereixen fredes partícules de sons, algoritmes musicals sorgits d'asèptics laboratoris, sinó que s'aferren a les melodies, a la creació de belleses sonores, de tríades, arpegis i encanteris.

La segona peça (A spire) ens mostra l'art de la repetició com a producte generador. Melodies senzilles, repetitives, omplen l'espai una vegada rera l'altra conformant la base de la peça; una base que romandrà durant tots els minuts que dura la cançó. Llavors, com aplicant capes sonores pel damunt, apareixen nous elements, noves melodies nascudes de xil·lofons, pianos i guitarres que enes empenyen a imaginar nous espais, a rellegir la melodia original d'una altra manera, a cercar paratges a cada nou compàs que no és altre que el mateix vell compàs d'abans, però sentit de manera diferent.

La tercera i quarta peces (Sand Dunes i Exuma) s'allunyen lleugerament dels instruments orgànics que havien caracteritzat les anteriors cançons i introdueixen un major nombre de sons pregravats.
Sand Dunes regenera moments i atmosferes semblants a les de Caribou, sons semi-tropicals (sense arribar a l'extrem de El guincho), alegres però tristos, ambientats en espais lleugerament exòtics però, tanmateix, propers.
Exuma, per la seva banda, comença com una composició dels Tunng, amb les maraques i els sons naturals marcant el ritme, però mica en mica s'enfosqueix amb l'aparició de l'orgue, les notes sostingudes fins a l'extrem i la profunditat d'uns baixos reverberants que fan trontollar els altaveus.

La cinquena i última peça (Long Lost Engine) és potser la més fluixa de totes. Potser perquè és la més atmosfèrica, la que abusa més de la repetició per a crear l'ambient sense acabar d'explotar mai. Només ambient constant, mecànic, sense resolució final. Potser per això es diu Long Lost Engine: una màquina perduda, malmesa condemnada a viure i reviure el seu passat.

Un tancament interessant, tot i que més fluix, a un altrament imprescindible treball.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada