television personalities

No recordo la primera vegada que vaig escoltar als Television Personalities, que vaig rebre el xoc de sentir la veu trencada, i més que esqueixada d'en Dan Treacy, esquarterada pels anys i els excessos, les melodies infantiloides, els duets amb veu femenina rient-se directament de tota la tradició melòdica, enganxifosa, acaramelada de nois-noies fent pop. El que sí que recordo són les cançons.
Els vaig descobrir tard, amb l'àlbum My Dark Places del 2004 (sortit més de 20 anys després del seu primer àlbum), però l'atracció fou immediata. M'és igual que defugi els cànons lírics i melòdics als quals estem acostumats, que canti malament, que desentoni, que no arribi a les notes que pretén arribar, que algunes melodies tinguin una orquestració barroera o poc treballada. Allò realment important és que t'absorveix. Tal i com ho segueix fent en Daniel Johnston.
És cert , quan els Television Personilities clamaven que t'apropessis a les seves "zones fosques" ("My dark places"), realment volies entrar-hi, veure de quin món obscur i decadent ens parlaven.

Aquesta setmana, la fortuna m'ha retrobat amb ells. Amb el seu nou treball A memory is better than nothing. És encara massa aviat per tenir-ne una opinió informada, però d'entrada, a les primeres escoltades, se'ns mostra una continuació de l'anterior. Un altre treball irreverent que et parla cara a cara. Plagat d'ironia i crítica, de referències personals ("People think that we are strangers") i culturals ("She's my Yoko"), de guitarres semi-distorsionades, de pop-punkinós que no té por d'ajudar-se de les màquines per crear sons.

Si encara no heu tingut la fortuna d'entrar al món dels Television Personalities, la porta oberta d'A memory is better than nothing és molt llaminera: no la deixeu passar.