divendres, 29 d’octubre del 2010

Mishima a fires de Girona

Feia fred ahir a la nit a Girona. En David Carabén s'en lamentava i, bromejant, es queixava de l'elecció personal de vestuari i de la mala passada que li havia fet Sant Narcís.
Així va començar el concert de Mishima a fires de Girona.
Arrencaven amb tot un clàssic, "L'estrany" que potser va arribar massa d'hora, quan encara no hi havia prou gent davant l'escenari.
Després, mentre l'espai es va anar omplint, pràcticament van tocar tot l'Ordre i aventura sencer, on només "Deixa'm creure", "En arribar la tardor" i "Ordre i aventura" van quedar fora del repertori. Les cançons sonaren treballades, molt ben arrajades i rodades després de mesos damunt l'escenari. La majoria d'elles començaven amb introduccions musicals que, en alguns casos reafirmaven el poder de la cançó mentre que en d'altres no passaven de ser un lluïment. Perquè de lluïr-se ja poden Mishima, tenen les cançons i les capacitats interpretatives per a fer-ho.
Entre cançó i cançó del darrer àlbum s'hi intercalaren grans clàssics de la banda. "No et fas el llit" va sonar grandiloqüent, d'explosiva efervescència. "Miquel a l'accés 14" ens transportà a aquelles primeres escoltes d'un grup nou que havia fet el pas de l'anglès al català i ens n'alegràvem veient com havien arribat a créixer i "Qui n'ha begut" ens "transportà a un altre planeta" tot fent caure "espurnes d'or".
Algunes de les cançons més conegudes foren modificades per a la ocasió, les rimes variades, els tons de veus modul·lats i, per desgràcia, en més d'una ocasió enfosquiren la qualitat de la cançó original, distregueren l'atenció de la música i les lletres. Però és que ahir Mishima van deixar clar que ells no són un grup de xaranga, de cantarella etílica i melodies fàcils: ells són un grup amb cara i ulls que fa música per ser escoltada, per ser apreciada i per ser analitzada.

Fins que arribaren els bisos. Després d'uns tímids aplaudiments perquè el públic era públic de fires, que acostuma a no saber qui hi ha damunt l'escenari i només busca passar una bona estona, el grup tornà a sortir.
El baix marcà l'ambient, la guitarra el seguí mica en mica i, abans que ens n'adonéssim, "Vine" estava sonant. Treballada, atmosfèrica, interessant, però menys fosca que l'original i, per tant, un xic menys poderosa. Però poderosa de totes totes.
I, per acabar, per arrodonir un concert molt estudiat, un llistat de cançons molt precís i preciosista, "Sant Pere", corprenedora com sempre.
Un final perfecte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada