Quan érem joves ens rèiem d'aquells que només escoltaven música que nosaltres vèiem com a antiga perquè, temporalment, ho era. Sentíem a les generacions que ens precedien parlar de Pink Floyd, de la Velvet Underground, d'en David Bowie, dels The Cure, potser fins i tot dels Jesus and Mary Chain i potser valoràvem alguns dels sons que ens ensenyaven, és cert, però no compreníem l'emoció amb la qual en parlaven. No enteníem el valor afegit que per a ells tenien aquelles bandes i, inevitablement, els miràvem amb l'escarni descarat de l'adolescència.
Ara, que nosaltres som els grans, que ens descobrim parlant de Suede, Radiohead, Sonic Youth, The Smashing Pumpkins, Nirvana, Blur, Oasis, Pulp, Portishead, Massive Attack, The Chemical Brothers, The Breeders, My Bloody Valentine, Nick Cave, The Prodigy... (per cert, un bon grapat d'ells ressuscitats de l'ostracisme en el cartell del nou Primavera Sound), quan notem com ens emocionem recordant aquesta fornada de grups i estem temptats d'afirmar que ells sí que feien música de debò, que ells sí que van aportar coses noves al panorama musical, que ells sí que valien la pena i no el soroll que es fa ara... és a dir, quan caiem en el parany de la nostalgia cega, és quan per fi entenem a aquells que ens precediren. Una vegada més, però, massa tard.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada