Després de mesos i mesos de tenir l'àlbum "Contra" corrents per casa, avui, finalment, m'he decidit a escoltar-lo. La primera escolta m'ha confirmat els meus dubtes. Per molts articles que se'n facin, per moltes bones crítiques que rebin, no deixen de ser un grupet més que fa el que fan molts i molts d'altres, aquest estil rock-funky-ballable-jove-despreocupat-estil-londinenc i vés a saber què més. Sonen com les pitjors cançons dels Arctic Monkeys, les menys comercials del Franz Ferdinand, algunes dels Razorlight, dels Coral i dels milers de grupets que apareixen i desapareixen davant dels nostres ulls sense que n'arribem a prendre consciència de la seva existència.
Potser d'aquí uns mesos tornaré a escoltar "Contra" i sonaran diferent, millors. Potser jo estaré més receptiu. És la màgia i la maledicció de la música: és tan refotudament subjectiva que parlar-ne amb algú que la sent diferent és com parlar en xinès a un neerlandès.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada