The National, Trouble will find us

Després del fiasco considerable que va ser High Violet, aquest nou treball de The National promet.

El disc comença amb "I should live in Salt", una peça tranquil·la, melòdica i arrodonida que ens obre lentament la porta a la resta de sons que ens esperen en aquest treball.
"Demons" recupera la força de la veu de Matt Berninger, una mica aigualida a High Violet, i hi sentim ressons de "Fake Empire o "Looking for astronauts".
Seguint aquesta línea de lent in crescendo, arriba "Don't swallow the cap" on novament hi predomina la veu i els jocs corals. I "Fireproof" amb la seva agradable melangia, amb la suavitat de les paraules, amb la tendresa de les notes arpegiades que ens condueix a "Sea of love".
"Sea of Love" és un single infecciós, ple de l'energia que ja s'havia pogut observar a cançons de Alligator com "Abel" o "Mr. November".
"Heavenfaced" torna a rebaixar el ritme. De fet, l'atura pràcticament completament. Amb uns pianos allargassats al més pur estil del Nick Cave de No boatman's call.
"This is the last time" és una súplica, Matt Berninger sembla demanar perdó i dir que aquesta serà la darrera vegada, que no ho tornarà a fer més. I acompanya les seves paraules d'una melodia suau, mínima en un principi que va creixent a mesura que avança la cançó. Un creixement controlat, però, madur. Potser una de les característiques que semblen predominar en aquest treball: la maduresa. Maduresa de tons vocàlics, d'arranjaments, de melodies, de lletres...
"Graceless" recupera una mica de vitalitat. Hi segueix predominant el piano, però ara és la bateria, la característica bateria de ritmes sincopats dels National la que marca el ritme. I això es nota. Potser s'anyoren els rampells de ràbia i soroll, però l'edat suavitza les coses... fins que esclaten en un Grinderman...
I aquestes referències constants a Nick Cave, són inevitables. Sobretot en cançons com "Slipped" i "I need my girl" en les quals la veu de Berninger s'apropa miraculosament a la de Cave. Un Nick Cave menys aspre i agressiu, però una mena de Nick Cave. El ritme pausat de les cançons, la maximització de la veu, hi ajuda.
"Humiliation" creix al voltant d'un acord llarg, sostingut, d'una bateria invariable, d'unes puntejades de guitarra ocasionals que semblen prometre, en conjunt, una dosi d'adrenalina final. Però no arriba. Tal i com passa amb "Get free" de Major Lazer, la idea d'una explosió adquireix més valor que la pròpia explosió.
"Pink Rabbits" segueix amb la línia lenta, melòdica, de veus més dolces que encetava "I should live in salt". Una peça d'aquelles que et deixen amb un bon regust. Que comença normal, que no sobresurt, però que gràcies a la repetició, va agafant volada. Una mica com "Five easy pieces" de Clap your hands say yeah, sense ser tan contagiós, clar.
I, sense adonar-nos-en, arribem al final de l'album amb "Hard to find". Una cançó que arrenca excessivament acústica, amb les tonalitats vocals més agudes de tot l'àlbum que, sense voler-ho, ens transporten a les balades vuitanteres. Una llàstima. Per aquells que preserven la nostàlgia de l'àlbum com a treball compacte, aquest final, tot i estar bé, deixa amb ganes de més. Que podria ser volgut, com van fer Mishima amb Ordre i aventura i els seus escassos 30 minuts de música.
Sigui com sigui, Trouble will find us sembla ser un pas endavant cap a recuperar (o assolir) els millors National. Potser encara no els tenim, però ens hi apropem.