Elements: El CD que volem analitzar, un reproductor de música, temps
Procediments:
1. Escollim un CD per analitzar. En aquest cas, pel meu estudi, he utilitzat el The Bends de Radiohead.
2. Anotem qualsevol reacció prèvia a l'audició. Per què hem escollit aquest CD, quins sentiments ens ha despertat...
- Aquest CD ha estat escollit perquè feia més de 10 anys que no l'escoltava, perquè té molta importància dins l'evolució del grup i perquè forma part d'un passat personal que mirem amb melangia.
- Només d'agafar el CD, l'objecte físic en el qual s'ha enrregistrat la música, la caràtula parla directament al nostre cervell, a les parts oblidades de la memòria on vam emmagatzemar aquesta mateixa imatge anys ençà. És a dir, sembla que ja ens prepara el camí per les emocions que estan a punt d'aflorar. La cara de dolor, el cos mig nu, l'angoixa... una imatge, mil records.
3. Ara sí, posem el CD a l'aparell i l'escoltem tot sencer, de principi a final. Amb un bolígraf i una llibreta al costat per anotar-ne el procés.
- Un so familiar, encara no música, ens envolta. "Planet Telex" arrenca. Abans que comenci el primer vers, recordem la lletra. Sense saber d'on ve, sense una consciència prèvia de que encara preservàvem aquesta informació, la lletra ens retorna. I tararagem la melodia, cantem la tornada.
Amb la segona cançó, "The Bends" recordem fins i tot els tres acords de guitarra que la constitueixen. El temps, de sobte, sembla no haver passat.
I arriben "High and dry" i "Fake plastic trees" i ens emocionem. No han envellit gens! Encara mantenen tot el seu poder evocador, tota la seva força dramàtica. Recordem, fins i tot, el clip en blanc i negre de "High and dry", com plovia al final, però la música no s'aturava. Recordem qui érem (o qui crèiem que érem) la primera vegada que vam sentir aquell CD. Com vivíem l'adolescència, com ens crèiem que ens menjaríem el món, com anhelàvem fugir de casa, del poble, de tot i de tothom, com aquelles cançons semblava que ens parlessin a nosaltres, com passàvem les tardes del dissabte tancats a l'habitació escoltant "de 4 a 3". Tot torna. I amb força.
La resta del CD ens empeny amunt i avall, a cops de guitarra ("Bones", "My Iron Lung", "Black Star"), a cops de desesperació ("Nice dream") fins que arribem al final apoteòsic, al moment catàrtic de l'àlbum. Després de masegar-nos durant cinquanta minuts, un cop ens hem estovat i el cor està en un puny, arriba "Street Spirit (Fade Out)". I la senzillesa ens corpren. La simplicitat ens captiva. La vida, de sobte, sembla tenir sentit. Encara que només sigui per escoltar música. Encara que només sigui per poder reviure aquests cinquanta minuts una altra vegada. Encara que només sigui per viure en el passat tot fent veure que el present no ens espanta i el futur no existeix.
4. Extreiem conclusions de l'experiment.
- Hi va haver una època en la qual érem joves, vam tenir la fortuna de viure l'aparició del Trip Hop, l'explosió del Grunge, la hiperactivitat del Brit Pop, les acaballes del Rock Català, i tot mentre anàvem aprenent a viure, a pensar, a divertir-nos. I això ningú ens ho pot treure. Per tant, permetem-nos, de tant en tant (tampoc no cal ser pesats i viure únicament en el passat), un viatge al passat. La música pot ser el nostre vehicle. Deixem que tot allò que crèiem oblidat retorni. Que tot allò que crèiem superat ens recaigui al damunt, que tots els neguits que crèiem tan importants es mostrin ara en la seva superficial existència. Però vigilem. Viatjar en el temps té les seves conseqüències: no tot allò que ens espera és bo. Preparem-nos, doncs per reviure les pors, les angoixes, les expectatives no complertes, els somnis no realitzats... potser amb tot no sabrem si al final de l'experiment els nostres ulls estan humits per la força emocional d'"Street Spirit (Fade Out)" o bé perquè ens adonem que no som tot allò que havíem somiat que un dia seríem.
