el petit de cal Eril a l'auditori de Girona

Dissabte 18 de desembre, girant l'esquena al derbi futbolístic, una gentada inesperada es dirigeix a l'auditori de Girona. L'aparcament de sorra del darrera està col·lapsat. "Coi, si que mou masses El petit!" pensem. Aconseguim aparcar el cotxe i ens barregem entre la gentada. Bé, barrejar, barrejar, potser és dir massa. Hi ha quelcom que no encaixa. Mentre ho intentem esbrinar, un autobús amb encara més gent ens adverteix que estem al mig del pas, que queda poc per començar l'espectacle i ningú vol fer tard. Renoi, amb El petit!

Fem cua per accedir al control de seguretat i ens percatem, ara sí, d'un clar element diferenciador entre nosaltres i la resta de públic que ens envolta: l'edat. De llarg som els més joves d'aquella munió de gent que ronden, en general, la seixantena. Ens plantegem que potser es tracta d'alguna campanya d'inserció musical de la tercera edat, algun innovador pla de promoció musical, d'apropar a la gent gran als músics emergents... i per què no? Gràcies al Tr3sc molts avis i àvies de Barcelona van al Palau de la Música a veure concerts de gent de qui no n'han sentit parlar mai com per exemple (i jo ho puc retificar perquè ho he viscut) en Roger Mas.
Però quelcom no encaixa. Més enllà de l'edat, hi ha un altre tret diferenciador que ens costa més de passar per alt: la llengua. Al nostre voltant tothom parla en castellà i això ja costa més de casar. I és aquí quan, per primera vegada, ens preocupem que ens haguem equivocat de dia, o de local.
Fins que arribem al control d'entrades i ens les prenen amb tota normalitat i no ens diuen pas que ens haguem equivocat. Curiós. Però nosaltres, a la nostra, ens hi seguim capficant. No és fins al cap de deu minuts, quan pel servei de megafonia s'anuncia que un concert que no és el nostre està a punt de començar a la sala simfònica que entenem el perquè de tot plegat. Sorprenentment com pugui semblar, l'auditori de Girona oferia aquest dissabte una doble programació simultània d'allò més eclèctica. Per una banda, a la Sala de cambra, és a dir, a la petita, a la més minoritària (per no dir-ne marginal), tocava El petit de cal Eril. Per l'altra, a la Sala simfònica, molt més gran, més atapeïda, tocaven ni més ni menys que Els Ecos del Rocío! Per això el patró d'espectador, per això la diferència de llenguatge, per això vam tenir la oportunitat de veure en Justo Molinero en persona.
Més enllà de la sorpresa inicial, el concert del petit de cal Eril fou un èxit. El petit es presentà acompanyat de la seva guitarra acústica, ajudat de baixista, guitarra elèctrica/teclats, bateria i flautista. I de petit no en tingué res. Sonà gran, fort, cohesionat, treballat. Acostumats a l'aire folk infantil del seu primer treball, la posada en escena del segon treball (Vol i dol) fou més sorollosa, més agressiva, més rockera fins i tot. I, pel meu gust, més encertada. Enrera quedaven les melodies justes, les veus entretallades, l'ambient pastoril i entrava una ventada d'energia, de música madura, de força i empenta. Uns elements que, malauradament, no transmet la versió enregistrada d'aquest segon treball. Totes les promeses de l'espectacle en directe no són complides en l'àlbum gravat. Potser vam cometre l'error de veure'n primer la força bruta del directe i després intentar entrar a la sutilesa i la producció del enregistrat. Potser sí. Potser no ens quedarà altre remei que escoltar-lo només en viu per gaudir de les seves cançons. Que tampoc seria un càstig.