Radiohead ha tornat. De manera breu, molt breu (8 cançons i menys de 40 minuts), però han tornat. Ara toca descobrir què s'amaga rera aquest The King of Limbs.
El primer cop que el vaig escoltar de principi a final ho vaig fer mentre estava assegut davant l'ordinador fent mil coses alhora i cap de bé. Música de fons, només, per acompanyar les tasques rutinàries. I la veritat és que no va transcendir d'aquest estatus: cap cançó em va cridar l'atenció especialment, cap melodia em va distreure del que estava fent forçant-me a escoltar-la amb més atenció. Sí: la primera impressió va ser d'indiferència. Havia llegit que el nou treball dels Radiohead pecava de monoton, de mancat de variacions i força i, si m'hagués volgut precipitar en el meu comentari, hauria dit que tenien raó.
La segona vegada que el vaig escoltar va ser al cotxe, sol, amb el volum prou alt per apreciar-ne tots els matisos. I quina diferència! D'entrada l'experimentació rítmica i electrònica de "Bloom" et deixa encuriosit. Potser no arriba enlloc més, però sí que et fa admirar la complexitat melòdica i rítmica de la cançó. I això no passa massa sovint en aquest món musical nostre saturat de cançonetes de pop fàcil amb melodies taral·lejables i tornades repetitives que semblen tenir por de fugir dels compassos de 2 x 4.
A mesura que les cançons van sonant, la sorpresa inicial s'apaivaga i entrem en un moment de pausa, de monotonia, fins i tot, fins que arriben els darrers compassos de "Feral" i el seu baix contundent, vibrant, que ens retorna a la vida, que ens fa bullir la sang, que ens mostra que Radiohead no han mort encara. Acte seguit sona "Lotus Flower", potser la cançó més accessible del disc i no tant per la seva senzillesa estructural sinó perquè ens atreu ja des de les primeres vegades que l'escoltem. És una bona cançó que mereix ser re-escoltada i ser apreciada amb més detall.
El que resulta curiós d'aquesta segona audició de The King of Limbs és el canvi estilístic que hi ha entre les cançons del principi i les del final del treball. L'àlbum comença amb ganes d'experimentar, de trencar esquemes, de crear sons i ritmes nous, de mostrar que, quan més grans es fan els components de Radiohead, més ganes tenen de provar coses noves. Però a mesura que transcorren les cançons, retornem a uns Radiohead més clàssics, no tant com els guitarrers del Pablo Honey o The Bends, però sí els Radiohead de Kid A, per exemple, amb melodies que s'estructuren entorn del piano i la veu de Thom Yorke.
És aviat encara per judicar el valor d'aquest treball, però em temo que passi al calaix de la indiferència com també ho féu el seu darrer treball In the Rainbows.
dimecres, 6 d’abril del 2011
dilluns, 4 d’abril del 2011
els Manel a Tordera
Divendres 1 d'abril: els Manel arriben a Tordera. Hi ha emoció. El segon treball dels Manel s'ha fet esperar molt i la gent en té ganes. Per casualitats que no venen al cas, em trobava al teatre de Tordera (el lloc on es va fer el concert) durant el matí i vaig anar veient la peregrinació de tots els seguidors que venien a buscar les entrades amb cares d'excitació. Personalment no els havia vist mai en directe i em movia entre la curiositat i la il·lusió.
Quan faltaven minuts per les 10, la plaça Martí i Pol estava pleníssima de gent esperant per entrar. Feia temps que no es veia tanta afluència en aquest teatre!
I, després d'un discurs per part dels organitzadors de l'event que prefereixo oblidar (el concepte vergonya aliena no arriba a expressar què vam sentir), va començar el concert. Van obrir amb "El Miquel i l'Olga tornen" en la qual la tornada "sembla tan clar que ens equivoquem, com que ho tornarem a fer", sona com una declaració de principis, com un mostrar que, independentment de l'opinió que pugui despertar el seu segon treball (bona, per cert), ells no s'aturaran: s'equivocaran tantes vegades com calgui.
Bé, un començament prou digne. Una mica de presentació del cantant i continuem. A partir d'aquí, una rera l'altra van anar sortint les cançons d'aquest segon treball i la sensació és que el so era correcte, la interpretació implacable, però faltava emoció, transmetre alguna cosa, fugir una mica de la perfecció i mostrar-se humans. La sensació era que: si volíem sentir el nou àlbum ja ho hauríem pogut fer a casa.
Al cap d'una estona van deixar caure algun dels seus clàssics i van fer decaure el concert cap a un espectacle de festa major. Tant bé com havien començat, de sobte es van deixar portar per la necessitat de popularitat, pel fer aplaudir a la gent i van tocar "Al mar" despertant les passions del públic que, de totes maneres, no va saber com reaccionar: dubtaven si aixecar-se de les butaques i fer els balls absurds que la melodia simple inspira o bé quedar-se asseguts i intentar bellugar-se des de la butaca. Un dilema. Mirades al voltant per veure com reaccionen els demés. Algun més agosarat s'aixeca, balla una mica però com que ningú el segueix es torna a asseure... i mentrestant "Al mar" no s'atura.
Un altre moment d'incertesa, potser fins i tot de certa ràbia, va ser quan van fer la seva versió del "Common People" dels Pulp. Ja havia llegit en la crítica del primer concert d'aquesta gira que l'havien recuperat, però no ho volia acceptar. D'acord que la versió és bona, que té gràcia i tot plegat, però potser caldria que féssim alguna altra cosa, no?
I, per tancar el concert, van seguir l'ordre d'aquest treball, com ja ho havien fet amb l'anterior, i van cantar "Deixa-la, Toni, deixa-la". I va estar prou bé, però massa forçada. Si el públic vol cantar la tornada, ja ho farà: no els podem obligar a fer-ho.
En general, doncs, la sensació va ser que era un concert molt treballat, unes peces musicals molt consolidades, una sofisticació del so i les estructures, però una transmissió de sentiments poc aconseguida. Potser la secció rítmica no era prou contundent per a fer vibrar al públic, potser les interpretacions eren massa controlades, sense excessos que haurien pogut transmetre més emoció. Potser caldria que tinguessin dos espectacles preparats: un per espais oberts on la gent pot ballar i moure's i un per teatres on la gent pugui gaudir i la música els pugui arribar tant al cor com al cap.
Potser caldrà tornar-los a veure quan aquest treball ja estigui més rodat i els concerts més acurats.
Quan faltaven minuts per les 10, la plaça Martí i Pol estava pleníssima de gent esperant per entrar. Feia temps que no es veia tanta afluència en aquest teatre!
I, després d'un discurs per part dels organitzadors de l'event que prefereixo oblidar (el concepte vergonya aliena no arriba a expressar què vam sentir), va començar el concert. Van obrir amb "El Miquel i l'Olga tornen" en la qual la tornada "sembla tan clar que ens equivoquem, com que ho tornarem a fer", sona com una declaració de principis, com un mostrar que, independentment de l'opinió que pugui despertar el seu segon treball (bona, per cert), ells no s'aturaran: s'equivocaran tantes vegades com calgui.
Bé, un començament prou digne. Una mica de presentació del cantant i continuem. A partir d'aquí, una rera l'altra van anar sortint les cançons d'aquest segon treball i la sensació és que el so era correcte, la interpretació implacable, però faltava emoció, transmetre alguna cosa, fugir una mica de la perfecció i mostrar-se humans. La sensació era que: si volíem sentir el nou àlbum ja ho hauríem pogut fer a casa.
Al cap d'una estona van deixar caure algun dels seus clàssics i van fer decaure el concert cap a un espectacle de festa major. Tant bé com havien començat, de sobte es van deixar portar per la necessitat de popularitat, pel fer aplaudir a la gent i van tocar "Al mar" despertant les passions del públic que, de totes maneres, no va saber com reaccionar: dubtaven si aixecar-se de les butaques i fer els balls absurds que la melodia simple inspira o bé quedar-se asseguts i intentar bellugar-se des de la butaca. Un dilema. Mirades al voltant per veure com reaccionen els demés. Algun més agosarat s'aixeca, balla una mica però com que ningú el segueix es torna a asseure... i mentrestant "Al mar" no s'atura.
Un altre moment d'incertesa, potser fins i tot de certa ràbia, va ser quan van fer la seva versió del "Common People" dels Pulp. Ja havia llegit en la crítica del primer concert d'aquesta gira que l'havien recuperat, però no ho volia acceptar. D'acord que la versió és bona, que té gràcia i tot plegat, però potser caldria que féssim alguna altra cosa, no?
I, per tancar el concert, van seguir l'ordre d'aquest treball, com ja ho havien fet amb l'anterior, i van cantar "Deixa-la, Toni, deixa-la". I va estar prou bé, però massa forçada. Si el públic vol cantar la tornada, ja ho farà: no els podem obligar a fer-ho.
En general, doncs, la sensació va ser que era un concert molt treballat, unes peces musicals molt consolidades, una sofisticació del so i les estructures, però una transmissió de sentiments poc aconseguida. Potser la secció rítmica no era prou contundent per a fer vibrar al públic, potser les interpretacions eren massa controlades, sense excessos que haurien pogut transmetre més emoció. Potser caldria que tinguessin dos espectacles preparats: un per espais oberts on la gent pot ballar i moure's i un per teatres on la gent pugui gaudir i la música els pugui arribar tant al cor com al cap.
Potser caldrà tornar-los a veure quan aquest treball ja estigui més rodat i els concerts més acurats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)