Asaf Avidan - One day / Reckoning Song (Wankelmut Remix)
L'última cançó d'aquesta collita del 2013 (i més). Una reinterpretació del Tempus fugit amb tota regla que esdevé un cant al Carpe Diem. Sí: un dia serem vells, imagineu totes les històries que podríem explicar! Sempre i quan les haguem viscut, és clar!
Ara sí: a la merda el 2013. Que comenci ja el 2014!
dimarts, 31 de desembre del 2013
Collita 2013 (12)
Grouper - Vital
La volguda imperfecció de l'enregistrament, la simulada vellesa del so, ens transporta anys enrere des dels primers compassos de la cançó. I llavors entra la veu de Liz Harris d'una trista bellesa incommensurable. Ens canta o ens xiuxiueja o ens recita i ens arriba. De fons. Perduda entre el ressó de la pròpia veu reverberada. Ens arriba fins ben endins amb els seus cants de sirena. Profundament tristos al principi però que deixen entreveure un petit esbós d'esperança cap al final. Una cançó líquida per uns temps líquids.
La volguda imperfecció de l'enregistrament, la simulada vellesa del so, ens transporta anys enrere des dels primers compassos de la cançó. I llavors entra la veu de Liz Harris d'una trista bellesa incommensurable. Ens canta o ens xiuxiueja o ens recita i ens arriba. De fons. Perduda entre el ressó de la pròpia veu reverberada. Ens arriba fins ben endins amb els seus cants de sirena. Profundament tristos al principi però que deixen entreveure un petit esbós d'esperança cap al final. Una cançó líquida per uns temps líquids.
Collita 2013 (11)
Grimes - Oblivion/ Genesis
De sobte, i no recordo com, Grimes va entrar a la meva vida amb Oblivion. La fragilitat de la veu, la innocència, fins i tot, plena d'ironia i cinisme. Un ritme constantment repetitiu com a base i un clip memorable. Tres elements que t'empenyen a explorar el delirant món de Grimes. I no trigues a topar-te amb Genesis, una experiència (sobretot visual) no apta per tots els públics. Una cançó de fortes influències asiàtiques amb una tornada irresistible. Dues cançons inspiradíssimes que durant uns mesos sonaven pràcticament a diari al meu ordinador. Però, una vegada més, dues illes aïllades dintre d'un àlbum fluix i poc convincent.
De sobte, i no recordo com, Grimes va entrar a la meva vida amb Oblivion. La fragilitat de la veu, la innocència, fins i tot, plena d'ironia i cinisme. Un ritme constantment repetitiu com a base i un clip memorable. Tres elements que t'empenyen a explorar el delirant món de Grimes. I no trigues a topar-te amb Genesis, una experiència (sobretot visual) no apta per tots els públics. Una cançó de fortes influències asiàtiques amb una tornada irresistible. Dues cançons inspiradíssimes que durant uns mesos sonaven pràcticament a diari al meu ordinador. Però, una vegada més, dues illes aïllades dintre d'un àlbum fluix i poc convincent.
dilluns, 30 de desembre del 2013
Collita 2013 (10)
Daughter - Youth
Hi ha gent que detesta les veus femines excessivament meloses, delicades, femenines, en un paraula. Per sort, jo no sóc d'aquestes persones i puc gaudir la veu d'Elena Tonra que ràpidament és acompanyada per les bateries in crescendo i les guitarres delicadament endimoniades.
Youth és una cançó preciosista i preciosa. Plena de matisos i capes de so amagades rere el protagonisme de la veu d'Elena. Una cançó que, malauradament, es troba molt aïllada en el conjunt més aviat mediocre que és If you leave. Però en aquesta època de creació de cançons en la qual s'està oblidant que un dia va existir un recull de cançons que n'hi dèiem CD que tenien un sentit l'una darrera l'altra, afferem-nos a cançons com Youth que potser és l'únic que ens queda.
Hi ha gent que detesta les veus femines excessivament meloses, delicades, femenines, en un paraula. Per sort, jo no sóc d'aquestes persones i puc gaudir la veu d'Elena Tonra que ràpidament és acompanyada per les bateries in crescendo i les guitarres delicadament endimoniades.
Youth és una cançó preciosista i preciosa. Plena de matisos i capes de so amagades rere el protagonisme de la veu d'Elena. Una cançó que, malauradament, es troba molt aïllada en el conjunt més aviat mediocre que és If you leave. Però en aquesta època de creació de cançons en la qual s'està oblidant que un dia va existir un recull de cançons que n'hi dèiem CD que tenien un sentit l'una darrera l'altra, afferem-nos a cançons com Youth que potser és l'únic que ens queda.
Collita 2013 (9)
The XX - Angels
L'àlbum de debut dels XX ho va canviar tot.
Després d'uns anys d'avorriment musical, d'ensopiment increïble, de cançons repetitives i grups incapaços d'emocionar, surgien ells.
El seu segon treball, Coexist, confirma la realitat. Confirma les emocions. Confirma el seu poder evocatiu. Confirma la força de la seva calma. Confirma el seu llenguatge musical i expressiu.
Angels, amb la seva pausada energia n'és una bona mostra. Chained també. Amb el seu pes inherent. La seva freda escalfor. El seu diàleg de veus apagades i fosques i els seus silencis.
L'àlbum de debut dels XX ho va canviar tot.
Després d'uns anys d'avorriment musical, d'ensopiment increïble, de cançons repetitives i grups incapaços d'emocionar, surgien ells.
El seu segon treball, Coexist, confirma la realitat. Confirma les emocions. Confirma el seu poder evocatiu. Confirma la força de la seva calma. Confirma el seu llenguatge musical i expressiu.
Angels, amb la seva pausada energia n'és una bona mostra. Chained també. Amb el seu pes inherent. La seva freda escalfor. El seu diàleg de veus apagades i fosques i els seus silencis.
diumenge, 29 de desembre del 2013
Collita 2013 (8)
King Creosote and John Hopkins - Bats in the attic
Tots els diumenges haurien de començar així: amb una dolça veu que ens desperta lentament sense allunyar-nos massa del món dels somnis. Amb ressons d'un passat que va ser millor. Que enyorem, que ens fa mal adonar-nos que ja no recuperarem mai més, però que ens agrada recordar. El plaer de la melangia d'hivern. I quan hi afegim recorreguts personals, quan relacionem les melodies amb un indret que vam viure, un espai que vam compartir, uns instants que vam gaudir, l'emoció és impossible d'aturar.
Tot això i molt més desperta (hauria de despertar) aquesta petita nana a l'últim diumenge de l'any.
Tots els diumenges haurien de començar així: amb una dolça veu que ens desperta lentament sense allunyar-nos massa del món dels somnis. Amb ressons d'un passat que va ser millor. Que enyorem, que ens fa mal adonar-nos que ja no recuperarem mai més, però que ens agrada recordar. El plaer de la melangia d'hivern. I quan hi afegim recorreguts personals, quan relacionem les melodies amb un indret que vam viure, un espai que vam compartir, uns instants que vam gaudir, l'emoció és impossible d'aturar.
Tot això i molt més desperta (hauria de despertar) aquesta petita nana a l'últim diumenge de l'any.
divendres, 27 de desembre del 2013
Collita 2013 (7)
The National - Demons / Sea of Love
Després de la lleuger (gran, de fet) frustració que va ser High Violet, per fi els National han recuperat el bon estat. S'han suavitzat, estilitzat, sonen més elegants i adults, però segueixen oferint cançons memorables. Tant, de fet, que costa escollir-ne només una d'aquest Trouble will find me. De manera que no ho faig.
Per una banda, Demons comença amb la gravetat de la veu de Matt Berninger, el ritme creixent al que ens tenen acostumats i una melodia enganxosa que t'acompanya la resta del dia. Una preciosa cançó de pop elegant que agrada des de la primera vegada que l'escoltes.
Sea of Love, per altra banda, recupera les guitarres, els ritmes més marcats, la bateria més picada d'altres àlbums mostrant que The National no són només cançons lentes i melangioses, sinó que també saben aportar ritme.
Aquestes només són dues cançons, per no eternitzar-me, però la veritat és que la majoria de les cançons de Trouble will find me podrien figurar aquí. No en va ha estat l'àlbum que més vegades he escoltat aquest 2013.
Després de la lleuger (gran, de fet) frustració que va ser High Violet, per fi els National han recuperat el bon estat. S'han suavitzat, estilitzat, sonen més elegants i adults, però segueixen oferint cançons memorables. Tant, de fet, que costa escollir-ne només una d'aquest Trouble will find me. De manera que no ho faig.
Per una banda, Demons comença amb la gravetat de la veu de Matt Berninger, el ritme creixent al que ens tenen acostumats i una melodia enganxosa que t'acompanya la resta del dia. Una preciosa cançó de pop elegant que agrada des de la primera vegada que l'escoltes.
Sea of Love, per altra banda, recupera les guitarres, els ritmes més marcats, la bateria més picada d'altres àlbums mostrant que The National no són només cançons lentes i melangioses, sinó que també saben aportar ritme.
Aquestes només són dues cançons, per no eternitzar-me, però la veritat és que la majoria de les cançons de Trouble will find me podrien figurar aquí. No en va ha estat l'àlbum que més vegades he escoltat aquest 2013.
dijous, 26 de desembre del 2013
Collita 2013 (6)
Torres, Honey
(reproducció de l'entrada del 12 de febrer 2013)
L'emoció continguda d'una cançó. El començament suau, melós, la guitarra lleugerament distorsionada insinuant una melodia, la veu dolça, diàfana i clara de la bona nena que no ha trencat mai cap plat... fins que arriba el minut 2 amb 20 segons i amb la repetició d'una mateixa frase ("it happens all the time") sentim els ressons de P.J. Harvey, però també de Patty Smith i deriva en algun crit que recorda el millor Julian Casablancas dels començaments de The Strokes i la distorsió s'allargassa portant-nos als Jesus and Mary Chain més melòdics i la bateria ens marca el ritme del batec del nostre cor...
Dos minuts i vint segons per a preparar-nos per aquesta detonació controlada, per aquesta explosió amb silenciador que, de tant poc estrident, potser ni la sentim, però que ens remou l'estómac i ens deixa una sensació ben clara: ho volem tornar a viure tot.
dimarts, 24 de desembre del 2013
Collita 2013 (5)
John Hopkins - Open Eye Signal
Hi ha sons purament artificials que semblen formar part de les nostres vides. Que parlen directament al bategar dels nostres cors modificant-ne les seves pulsacions. El soroll metàl·lic, raspós, constant, com el fregar de tubs d'acer, que omple aquesta cançó de John Hopkins n'és un d'ells. Ens hipnotitza com al nen petit davant la botiga de joguines. Malgrat el seu so industrial, fins i tot futurista, ens transporta al passat, a uns anys en què tot semblava tenir sentit perquè tot era possible. Quan els dilemes vitals només eren això, dilemes sobre la vida i no sobre com la gestionem, com la subvencionem, com la organitzem.
Una cançó que recorda al Life prowler de No Age, que ofereix un clip clarament inspirat en aquell Star Guitar dels Chemical Brothers on els elements en moviment eren els que marcaven la melodia i que ens permet somiar que el passat va ser millor (tot i saber que no és així).
Hi ha sons purament artificials que semblen formar part de les nostres vides. Que parlen directament al bategar dels nostres cors modificant-ne les seves pulsacions. El soroll metàl·lic, raspós, constant, com el fregar de tubs d'acer, que omple aquesta cançó de John Hopkins n'és un d'ells. Ens hipnotitza com al nen petit davant la botiga de joguines. Malgrat el seu so industrial, fins i tot futurista, ens transporta al passat, a uns anys en què tot semblava tenir sentit perquè tot era possible. Quan els dilemes vitals només eren això, dilemes sobre la vida i no sobre com la gestionem, com la subvencionem, com la organitzem.
Una cançó que recorda al Life prowler de No Age, que ofereix un clip clarament inspirat en aquell Star Guitar dels Chemical Brothers on els elements en moviment eren els que marcaven la melodia i que ens permet somiar que el passat va ser millor (tot i saber que no és així).
dilluns, 23 de desembre del 2013
Collita 2013 (4)
Raum, Blood Moon
Dos segons de cançó i entren les capes de so, de distorsió, de drones que no ens abandonen durant tota la peça. Ressona el millor Fennesz, el més melòdic Godspeed You! Black Emperor i es dibuixa davant nostre un passat nostàlgic, trist però agradable; fosc, però alegre. Els cants de sirena de la Liz Harris (Grouper) ens atreuen a aquest abisme que no ens fa por, que ens sedueix, que ens porta de la mà cap a un indret que havíem oblidat.
La comunió perfecte entre la melanconia i el plaer.
Dos segons de cançó i entren les capes de so, de distorsió, de drones que no ens abandonen durant tota la peça. Ressona el millor Fennesz, el més melòdic Godspeed You! Black Emperor i es dibuixa davant nostre un passat nostàlgic, trist però agradable; fosc, però alegre. Els cants de sirena de la Liz Harris (Grouper) ens atreuen a aquest abisme que no ens fa por, que ens sedueix, que ens porta de la mà cap a un indret que havíem oblidat.
La comunió perfecte entre la melanconia i el plaer.
divendres, 20 de desembre del 2013
Collita 2013 (3)
Alt-j, Breezeblocks / Something good
L'àlbum va sortir el 2012, però no vaig ser-ne conscient de la seva existència fins a la festa de cap d'any en el pis d'uns amics a Madrid. La primera cançó que vaig sentir va ser Something good, que el meu amic em va definir com un moment únic, ple d'emoció i sentiment. De fet, ens va garantir que si la cançó no ens feia plorar és que teníem problemes. I és veritat que es tracta d'una cançó preciosa, amb els pianos que t'enlairen, els falsettos que t'atrapen, l'estúpida tornada i el seu aire de Jose Gonzalez passat pel sedàs de Muse (aquests pianos!). Però remenant entre les cançons d'Alt-j, Breezeblocks en sobresurt. Pot ser el començamet a capella, aquesta veu andrògina, imperfecte, el creixement rítmic, els corus... sigui el que sigui, és una cançó que s'aferra i que, una vegada escoltada, costa allunyar.
L'àlbum va sortir el 2012, però no vaig ser-ne conscient de la seva existència fins a la festa de cap d'any en el pis d'uns amics a Madrid. La primera cançó que vaig sentir va ser Something good, que el meu amic em va definir com un moment únic, ple d'emoció i sentiment. De fet, ens va garantir que si la cançó no ens feia plorar és que teníem problemes. I és veritat que es tracta d'una cançó preciosa, amb els pianos que t'enlairen, els falsettos que t'atrapen, l'estúpida tornada i el seu aire de Jose Gonzalez passat pel sedàs de Muse (aquests pianos!). Però remenant entre les cançons d'Alt-j, Breezeblocks en sobresurt. Pot ser el començamet a capella, aquesta veu andrògina, imperfecte, el creixement rítmic, els corus... sigui el que sigui, és una cançó que s'aferra i que, una vegada escoltada, costa allunyar.
dijous, 19 de desembre del 2013
Collita 2013 (2)
Major Lazer, Get Free
Escalfor. Aquest és l'adjectiu que acompanya aquesta cançó. Calidesa, humitat, suor... i una melodia enganxosa que penetra a dintre teu i et recorre l'organisme perillosament fent que sentis coses que feia anys que no senties.
La deliciosa combinació de la veu sensual i la melodia càlida i, sobretot, la sensació que la cançó ha d'explotar, que està pujant de to, que el clímax és proper, que l'orgasme està a punt d'arribar... però es manté allà. Al límit de l'explosió. I potser aquesta és una de les seves principals virtuts: defuig la fàcil explosió i així allarga el plaer.
Una d'aquelles cançons que és gairebé impossible d'escoltar només una vegada.
Escalfor. Aquest és l'adjectiu que acompanya aquesta cançó. Calidesa, humitat, suor... i una melodia enganxosa que penetra a dintre teu i et recorre l'organisme perillosament fent que sentis coses que feia anys que no senties.
La deliciosa combinació de la veu sensual i la melodia càlida i, sobretot, la sensació que la cançó ha d'explotar, que està pujant de to, que el clímax és proper, que l'orgasme està a punt d'arribar... però es manté allà. Al límit de l'explosió. I potser aquesta és una de les seves principals virtuts: defuig la fàcil explosió i així allarga el plaer.
Una d'aquelles cançons que és gairebé impossible d'escoltar només una vegada.
Collita 2013 (1)
[Recull, sense voluntat de llista, per tant sense ordre concret, de les cançons que han representat aquest 2013]
James Blake, Retrograde.
El començament suau, amb batecs electrònics lo-fi, esclata quan entra la veu d'en James Blake i ens diu "You're on your own". Frase colpidora que ens persegueix durant tota la cançó. Estem sols. Abandonats. Aquest és el món que ens espera. Aquest és el món que ens hem trobat.
A partir d'aquí, explosió emotiva, corresposta brillantment amb una grandiloqüència musical. Una veu dolça però fosca que recorda al millor Perry Blake ens acompanya en aquest delicat viatge als records. Una cançó perfecte per una tarda de pluja, per un dia fluix, per quan ve de gust plorar però el plor no acaba de sortir.
James Blake, Retrograde.
El començament suau, amb batecs electrònics lo-fi, esclata quan entra la veu d'en James Blake i ens diu "You're on your own". Frase colpidora que ens persegueix durant tota la cançó. Estem sols. Abandonats. Aquest és el món que ens espera. Aquest és el món que ens hem trobat.
A partir d'aquí, explosió emotiva, corresposta brillantment amb una grandiloqüència musical. Una veu dolça però fosca que recorda al millor Perry Blake ens acompanya en aquest delicat viatge als records. Una cançó perfecte per una tarda de pluja, per un dia fluix, per quan ve de gust plorar però el plor no acaba de sortir.
dijous, 21 de novembre del 2013
Raum - Blood Moon
La proposta musical de Grouper és probablement una de les més delicades, nostàlgiques, doloroses, tristes i, per això, recomfortants, que he sentit darrerament.
La veu esquerdada de Liz Harris es barreja amb melodies insinuades que trenquen cors i deixen sense aire. Però a aquell treball li mancava una dimensió. Malgrat la seva fràgil bellesa, estava mancada d'un element afegit que la catapultés a una altra categoria. Ara, la troballa d'aquest Raum, aquesta col·laboració (ignoro si puntual o si continuïsta) amb Jefre Cantu-Ledesma mostra com els sentiments trencats de Grouper pugen de nivell i entren a la dimensió del Fennesz més melòdic i angoixant.
Un estrany projecte aquest LP titulat The event of your leaving que és un encàrrec de la discogràfica Glass, House als dos musics amb la voluntat de donar a conèixer l'obra visual de l'artista Vija Celmins. Sigui com sigui, més enllà dels motius darrere l'origen d'aquesta creació, és d'agrair la seva existència real. L'emoció que transmeten les seqüències de drones de Blood Moon justifiquen qualsevol idea extravagant de la discogràfica i converteixen qualsevol tarda avorrida d'hivern en un mar d'emocions.
La veu esquerdada de Liz Harris es barreja amb melodies insinuades que trenquen cors i deixen sense aire. Però a aquell treball li mancava una dimensió. Malgrat la seva fràgil bellesa, estava mancada d'un element afegit que la catapultés a una altra categoria. Ara, la troballa d'aquest Raum, aquesta col·laboració (ignoro si puntual o si continuïsta) amb Jefre Cantu-Ledesma mostra com els sentiments trencats de Grouper pugen de nivell i entren a la dimensió del Fennesz més melòdic i angoixant.
Un estrany projecte aquest LP titulat The event of your leaving que és un encàrrec de la discogràfica Glass, House als dos musics amb la voluntat de donar a conèixer l'obra visual de l'artista Vija Celmins. Sigui com sigui, més enllà dels motius darrere l'origen d'aquesta creació, és d'agrair la seva existència real. L'emoció que transmeten les seqüències de drones de Blood Moon justifiquen qualsevol idea extravagant de la discogràfica i converteixen qualsevol tarda avorrida d'hivern en un mar d'emocions.
divendres, 4 d’octubre del 2013
Chemikal Underground
La web de Chemikal Underground potser no és de les més agradables de navegar-hi, però en ella s'hi amaga un recull imprescindible de la música independent escocesa. Els paisatges obscurs i sorollosos de Mogwai hi destaquen al costat de la ironia d'Aidan Mofatt en totes les seves recreacions (Arab Starp, Bill Wells i Aidan Mofatt, Aloha Hawaii) o The Delgados.
Però hi ha molt més: Emma Pollock, Malcolm Middleton o Adrian Crowley estan entre els més coneguts, però també hi ha De Rosa, l'electrònica de Conquering Animal Sound que recorda brillantment a Björk o els aires folks a-la Beta Band de The Fantom Band així com del projecte en solitari del seu cantant, Rick Redbeard.
Un espai per descobrir en dies plujosos que ens recorda que encara hi ha gent que creu en fer música i en emocionar-nos a través de les cançons.
Però hi ha molt més: Emma Pollock, Malcolm Middleton o Adrian Crowley estan entre els més coneguts, però també hi ha De Rosa, l'electrònica de Conquering Animal Sound que recorda brillantment a Björk o els aires folks a-la Beta Band de The Fantom Band així com del projecte en solitari del seu cantant, Rick Redbeard.
Un espai per descobrir en dies plujosos que ens recorda que encara hi ha gent que creu en fer música i en emocionar-nos a través de les cançons.
divendres, 31 de maig del 2013
La petita revolta
Ja fa mesos que el nom de Grimes retorna amb freqüencia a les meves llistes de reproducció. Els seus "Oblivion" i "Genesis" són cançons recurrents que no poden fallar en una bona sessió de música.
A ella s'hi afegiren Churches amb el seu pop sintetitzat, les seves melodies femenines i el seu optimisme fosc. Un optimisme real, de tocar de peus al terra. El mateix que provoca la veu dolça i sinistre alhora de Grimes.
En aquest 2013, a aquesta onada de cantants (o grups amb veus femenines) que combinen la dolçor de les melodies i les veus amb el ritme i la foscor dels temps, s'hi han agefit Haim, un trio de noies amb clips passats pel sedàs vintage (imperdible "Falling"), amb ganes de passar-s'ho bé compartint unes melodies infeccioses, però serioses.
I Ms Mr amb "Fantasy", un single colpidor, vibrant, rítmic com feia temps que no sentíem.
I qui sap si no hi hauríem d'incloure també el "Get Free" de Major Lazer...
Es tracta potser d'una petita revolta, d'una empenta al món musical entristit que ens envolta, però és un gran motiu d'alegria i, sobretot, d'esperança.
A ella s'hi afegiren Churches amb el seu pop sintetitzat, les seves melodies femenines i el seu optimisme fosc. Un optimisme real, de tocar de peus al terra. El mateix que provoca la veu dolça i sinistre alhora de Grimes.
En aquest 2013, a aquesta onada de cantants (o grups amb veus femenines) que combinen la dolçor de les melodies i les veus amb el ritme i la foscor dels temps, s'hi han agefit Haim, un trio de noies amb clips passats pel sedàs vintage (imperdible "Falling"), amb ganes de passar-s'ho bé compartint unes melodies infeccioses, però serioses.
I Ms Mr amb "Fantasy", un single colpidor, vibrant, rítmic com feia temps que no sentíem.
I qui sap si no hi hauríem d'incloure també el "Get Free" de Major Lazer...
Es tracta potser d'una petita revolta, d'una empenta al món musical entristit que ens envolta, però és un gran motiu d'alegria i, sobretot, d'esperança.
dissabte, 18 de maig del 2013
The National, Trouble will find us
Després del fiasco considerable que va ser High Violet, aquest nou treball de The National promet.
El disc comença amb "I should live in Salt", una peça tranquil·la, melòdica i arrodonida que ens obre lentament la porta a la resta de sons que ens esperen en aquest treball.
"Demons" recupera la força de la veu de Matt Berninger, una mica aigualida a High Violet, i hi sentim ressons de "Fake Empire o "Looking for astronauts".
Seguint aquesta línea de lent in crescendo, arriba "Don't swallow the cap" on novament hi predomina la veu i els jocs corals. I "Fireproof" amb la seva agradable melangia, amb la suavitat de les paraules, amb la tendresa de les notes arpegiades que ens condueix a "Sea of love".
"Sea of Love" és un single infecciós, ple de l'energia que ja s'havia pogut observar a cançons de Alligator com "Abel" o "Mr. November".
"Heavenfaced" torna a rebaixar el ritme. De fet, l'atura pràcticament completament. Amb uns pianos allargassats al més pur estil del Nick Cave de No boatman's call.
"This is the last time" és una súplica, Matt Berninger sembla demanar perdó i dir que aquesta serà la darrera vegada, que no ho tornarà a fer més. I acompanya les seves paraules d'una melodia suau, mínima en un principi que va creixent a mesura que avança la cançó. Un creixement controlat, però, madur. Potser una de les característiques que semblen predominar en aquest treball: la maduresa. Maduresa de tons vocàlics, d'arranjaments, de melodies, de lletres...
"Graceless" recupera una mica de vitalitat. Hi segueix predominant el piano, però ara és la bateria, la característica bateria de ritmes sincopats dels National la que marca el ritme. I això es nota. Potser s'anyoren els rampells de ràbia i soroll, però l'edat suavitza les coses... fins que esclaten en un Grinderman...
I aquestes referències constants a Nick Cave, són inevitables. Sobretot en cançons com "Slipped" i "I need my girl" en les quals la veu de Berninger s'apropa miraculosament a la de Cave. Un Nick Cave menys aspre i agressiu, però una mena de Nick Cave. El ritme pausat de les cançons, la maximització de la veu, hi ajuda.
"Humiliation" creix al voltant d'un acord llarg, sostingut, d'una bateria invariable, d'unes puntejades de guitarra ocasionals que semblen prometre, en conjunt, una dosi d'adrenalina final. Però no arriba. Tal i com passa amb "Get free" de Major Lazer, la idea d'una explosió adquireix més valor que la pròpia explosió.
"Pink Rabbits" segueix amb la línia lenta, melòdica, de veus més dolces que encetava "I should live in salt". Una peça d'aquelles que et deixen amb un bon regust. Que comença normal, que no sobresurt, però que gràcies a la repetició, va agafant volada. Una mica com "Five easy pieces" de Clap your hands say yeah, sense ser tan contagiós, clar.
I, sense adonar-nos-en, arribem al final de l'album amb "Hard to find". Una cançó que arrenca excessivament acústica, amb les tonalitats vocals més agudes de tot l'àlbum que, sense voler-ho, ens transporten a les balades vuitanteres. Una llàstima. Per aquells que preserven la nostàlgia de l'àlbum com a treball compacte, aquest final, tot i estar bé, deixa amb ganes de més. Que podria ser volgut, com van fer Mishima amb Ordre i aventura i els seus escassos 30 minuts de música.
Sigui com sigui, Trouble will find us sembla ser un pas endavant cap a recuperar (o assolir) els millors National. Potser encara no els tenim, però ens hi apropem.
El disc comença amb "I should live in Salt", una peça tranquil·la, melòdica i arrodonida que ens obre lentament la porta a la resta de sons que ens esperen en aquest treball.
"Demons" recupera la força de la veu de Matt Berninger, una mica aigualida a High Violet, i hi sentim ressons de "Fake Empire o "Looking for astronauts".
Seguint aquesta línea de lent in crescendo, arriba "Don't swallow the cap" on novament hi predomina la veu i els jocs corals. I "Fireproof" amb la seva agradable melangia, amb la suavitat de les paraules, amb la tendresa de les notes arpegiades que ens condueix a "Sea of love".
"Sea of Love" és un single infecciós, ple de l'energia que ja s'havia pogut observar a cançons de Alligator com "Abel" o "Mr. November".
"Heavenfaced" torna a rebaixar el ritme. De fet, l'atura pràcticament completament. Amb uns pianos allargassats al més pur estil del Nick Cave de No boatman's call.
"This is the last time" és una súplica, Matt Berninger sembla demanar perdó i dir que aquesta serà la darrera vegada, que no ho tornarà a fer més. I acompanya les seves paraules d'una melodia suau, mínima en un principi que va creixent a mesura que avança la cançó. Un creixement controlat, però, madur. Potser una de les característiques que semblen predominar en aquest treball: la maduresa. Maduresa de tons vocàlics, d'arranjaments, de melodies, de lletres...
"Graceless" recupera una mica de vitalitat. Hi segueix predominant el piano, però ara és la bateria, la característica bateria de ritmes sincopats dels National la que marca el ritme. I això es nota. Potser s'anyoren els rampells de ràbia i soroll, però l'edat suavitza les coses... fins que esclaten en un Grinderman...
I aquestes referències constants a Nick Cave, són inevitables. Sobretot en cançons com "Slipped" i "I need my girl" en les quals la veu de Berninger s'apropa miraculosament a la de Cave. Un Nick Cave menys aspre i agressiu, però una mena de Nick Cave. El ritme pausat de les cançons, la maximització de la veu, hi ajuda.
"Humiliation" creix al voltant d'un acord llarg, sostingut, d'una bateria invariable, d'unes puntejades de guitarra ocasionals que semblen prometre, en conjunt, una dosi d'adrenalina final. Però no arriba. Tal i com passa amb "Get free" de Major Lazer, la idea d'una explosió adquireix més valor que la pròpia explosió.
"Pink Rabbits" segueix amb la línia lenta, melòdica, de veus més dolces que encetava "I should live in salt". Una peça d'aquelles que et deixen amb un bon regust. Que comença normal, que no sobresurt, però que gràcies a la repetició, va agafant volada. Una mica com "Five easy pieces" de Clap your hands say yeah, sense ser tan contagiós, clar.
I, sense adonar-nos-en, arribem al final de l'album amb "Hard to find". Una cançó que arrenca excessivament acústica, amb les tonalitats vocals més agudes de tot l'àlbum que, sense voler-ho, ens transporten a les balades vuitanteres. Una llàstima. Per aquells que preserven la nostàlgia de l'àlbum com a treball compacte, aquest final, tot i estar bé, deixa amb ganes de més. Que podria ser volgut, com van fer Mishima amb Ordre i aventura i els seus escassos 30 minuts de música.
Sigui com sigui, Trouble will find us sembla ser un pas endavant cap a recuperar (o assolir) els millors National. Potser encara no els tenim, però ens hi apropem.
dimecres, 24 d’abril del 2013
Paul Fuster, persona
 |
| ©Xavi Palomera |
Ara, però, després d'una vetllada amb ell, està clar que no es resigna a l'oblit i retorna amb força.
El concert que va oferir el 22 d'abril a Cal Terrassà l'ha ressuscitat per tots aquells que l'havíem matat i l'ha fet néixer per aquells que mai l'havien conegut. I d'això ell se'n va mostrar molt conscient i, entremig de cançó i cançó es va presentar, ens va explicar qui era, on havia nascut, què havia fet amb la seva vida, quan havia perdut la virginitat... perquè sabia que molts dels present no en sabien res d'ell.
Musicalment parlant, el concert va començar amb una advertència del músic: "m'agrada fer soroll". I no ens va enganyar. Des de la primera cançó va omplir el petit espai de soroll. Un soroll càlid, però, harmoniós i recomfortant. Ple d'harmonies, d'emocions i de sentiments. I ja des de la primera cançó ens va atrapar. El silenci absolut que es produí entre les primers cançons parlava per ell mateix. A partir d'aquí, una combinació de cançons del seu treball més recent, Repte, i dels anteriors amb un parell de sorpreses: una versió de Heart of Glass de Blondie i I Will de Radiohead portades al seu territori, és a dir, al folk directe i experimental que tant havia practicat Ben Harper o Will Oldham.
Van ser dues hores de música autèntica, sincera, propera i, sobretot, humana. En Paul parlant-nos amb la guitarra i nosaltres responent bocabadats amb les mans.
Dues hores amb molt bona companyia que van deixar a tots els assistents amb ganes de més.
Per sort, la seva gira va allà on la seva bicicleta el porta, no serà massa difícil tornar-lo a veure ben aviat.
Mentrestant, revieurem en els nostres caps aquella nit.
dijous, 14 de febrer del 2013
The XX
I d'entre la monotonia avorrida de la societat post-post-moderna, de l'entel·lèquia hipsteriana, d'ulleres de pasta, pantalons estrets i pentinats clònics que ha convertit la música en un badall ensopit, en sobresurten The XX. I, curiosament, en sobresurten portant a l'extrem allò que d'altres només s'han atrevit a insinuar per mera possi, per frívola postura. Les melodies que configuren The XX són lentes, repetitives, per alguns súmament avorrides i insulses, però estan vives, són reals, són sentides. No es fan les víctimes, no es fan els moderns, no pretenen ser allò que no són. Senzillament són. I aquest és el seu mèrit.
Per això, quan sentim Crystallised aturem tot el que fem per dedicar-los la nostra més absoluta atenció. Quan sona VCR viatgem en el temps amb ells a un indret oblidat de la nostra infantesa, quan ens endinsem en el seu nou treball, Coexist, ens submergim en aquest mar plàcid que ens presenta el seu primer single Angels i que augura una futura tormenta. Però no una tormenta de llamps i trons, d'escandalera i efectes especials, sinó una tormenta interna que ens remou per dintre, que ens parla a cau d'orella i que ens recorda que encara estem vius, que la música encara està viva, que no tot està perdut, que encara queden els The XX.
Per això, quan sentim Crystallised aturem tot el que fem per dedicar-los la nostra més absoluta atenció. Quan sona VCR viatgem en el temps amb ells a un indret oblidat de la nostra infantesa, quan ens endinsem en el seu nou treball, Coexist, ens submergim en aquest mar plàcid que ens presenta el seu primer single Angels i que augura una futura tormenta. Però no una tormenta de llamps i trons, d'escandalera i efectes especials, sinó una tormenta interna que ens remou per dintre, que ens parla a cau d'orella i que ens recorda que encara estem vius, que la música encara està viva, que no tot està perdut, que encara queden els The XX.
dimarts, 12 de febrer del 2013
Torres, "Honey"
L'emoció continguda d'una cançó. El començament suau, melós, la guitarra lleugerament distorsionada insinuant una melodia, la veu dolça, diàfana i clara de la bona nena que no ha trencat mai cap plat... fins que arriba el minut 2 amb 20 segons i amb la repetició d'una mateixa frase ("it happens all the time") sentim els ressons de P.J. Harvey, però també de Patty Smith i deriva en algun crit que recorda el millor Julian Casablancas dels començaments de The Strokes i la distorsió s'allargassa portant-nos als Jesus and Mary Chain més melòdics i la bateria ens marca el ritme del bateg del nostre cor...
Dos minuts i vint segons per a preparar-nos per aquesta detonació controlada, per aquesta explosió amb silenciador que, de tant poc estrident, potser ni la sentim, però que ens remou l'estómac i ens deixa una sensació ben clara: ho volem tornar a viure tot.
Dos minuts i vint segons per a preparar-nos per aquesta detonació controlada, per aquesta explosió amb silenciador que, de tant poc estrident, potser ni la sentim, però que ens remou l'estómac i ens deixa una sensació ben clara: ho volem tornar a viure tot.
dissabte, 26 de gener del 2013
el parany de la nostalgia
Quan érem joves ens rèiem d'aquells que només escoltaven música que nosaltres vèiem com a antiga perquè, temporalment, ho era. Sentíem a les generacions que ens precedien parlar de Pink Floyd, de la Velvet Underground, d'en David Bowie, dels The Cure, potser fins i tot dels Jesus and Mary Chain i potser valoràvem alguns dels sons que ens ensenyaven, és cert, però no compreníem l'emoció amb la qual en parlaven. No enteníem el valor afegit que per a ells tenien aquelles bandes i, inevitablement, els miràvem amb l'escarni descarat de l'adolescència.
Ara, que nosaltres som els grans, que ens descobrim parlant de Suede, Radiohead, Sonic Youth, The Smashing Pumpkins, Nirvana, Blur, Oasis, Pulp, Portishead, Massive Attack, The Chemical Brothers, The Breeders, My Bloody Valentine, Nick Cave, The Prodigy... (per cert, un bon grapat d'ells ressuscitats de l'ostracisme en el cartell del nou Primavera Sound), quan notem com ens emocionem recordant aquesta fornada de grups i estem temptats d'afirmar que ells sí que feien música de debò, que ells sí que van aportar coses noves al panorama musical, que ells sí que valien la pena i no el soroll que es fa ara... és a dir, quan caiem en el parany de la nostalgia cega, és quan per fi entenem a aquells que ens precediren. Una vegada més, però, massa tard.
Ara, que nosaltres som els grans, que ens descobrim parlant de Suede, Radiohead, Sonic Youth, The Smashing Pumpkins, Nirvana, Blur, Oasis, Pulp, Portishead, Massive Attack, The Chemical Brothers, The Breeders, My Bloody Valentine, Nick Cave, The Prodigy... (per cert, un bon grapat d'ells ressuscitats de l'ostracisme en el cartell del nou Primavera Sound), quan notem com ens emocionem recordant aquesta fornada de grups i estem temptats d'afirmar que ells sí que feien música de debò, que ells sí que van aportar coses noves al panorama musical, que ells sí que valien la pena i no el soroll que es fa ara... és a dir, quan caiem en el parany de la nostalgia cega, és quan per fi entenem a aquells que ens precediren. Una vegada més, però, massa tard.
dijous, 10 de gener del 2013
reconciliació
Mica en mica, tornant a creure en la música, tornant a confiar en el seu poder evocador, en la seva capacitat emotiva, en la seva força.
Després d'uns mesos (anys?) de fredor, de vacuïtat musical general, d'estar més preocupats pel mitjà de transmissió de la música que no pas per la música en sí, aquest final de 2012 sembla portar un bri d'esperança a aquells que ja la començàvem a perdre.
Cançons com "Angels" o "Chained" dels profundíssims The XX; el nou treball dels fidels Calexico; la gran sorpresa rítmica i optimista de "Get free" de Major Lazer que recorda, inevitablement, al fantàstic "Paper Planes" de M.I.A, que per cert també ha tornat amb força i amb qualitat; la confirmació de Flying Lotus o Burial, continuant els seus impenetrables camins; la ressurrecció de Dinosaur Jr, la promesa del retorn de My bloody Valentine, the Breeders, Nick Cave...
L'esperança encara no està perduda. És curiós, i segurament paradigmàtic, el fet que bona part dels que estan renovant, netejant, millorant, l'escena musical siguin artistes consagrats dels 90, o fins i tot d'abans, però davant el desert que ens augurava el final del 2011 i el començament del 2012, no importa qui encapçali aquesta onada, mentre el vaivé de l'aigua no s'aturi.
Després d'uns mesos (anys?) de fredor, de vacuïtat musical general, d'estar més preocupats pel mitjà de transmissió de la música que no pas per la música en sí, aquest final de 2012 sembla portar un bri d'esperança a aquells que ja la començàvem a perdre.
Cançons com "Angels" o "Chained" dels profundíssims The XX; el nou treball dels fidels Calexico; la gran sorpresa rítmica i optimista de "Get free" de Major Lazer que recorda, inevitablement, al fantàstic "Paper Planes" de M.I.A, que per cert també ha tornat amb força i amb qualitat; la confirmació de Flying Lotus o Burial, continuant els seus impenetrables camins; la ressurrecció de Dinosaur Jr, la promesa del retorn de My bloody Valentine, the Breeders, Nick Cave...
L'esperança encara no està perduda. És curiós, i segurament paradigmàtic, el fet que bona part dels que estan renovant, netejant, millorant, l'escena musical siguin artistes consagrats dels 90, o fins i tot d'abans, però davant el desert que ens augurava el final del 2011 i el començament del 2012, no importa qui encapçali aquesta onada, mentre el vaivé de l'aigua no s'aturi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)