Mishima a fires de Girona

Feia fred ahir a la nit a Girona. En David Carabén s'en lamentava i, bromejant, es queixava de l'elecció personal de vestuari i de la mala passada que li havia fet Sant Narcís.
Així va començar el concert de Mishima a fires de Girona.
Arrencaven amb tot un clàssic, "L'estrany" que potser va arribar massa d'hora, quan encara no hi havia prou gent davant l'escenari.
Després, mentre l'espai es va anar omplint, pràcticament van tocar tot l'Ordre i aventura sencer, on només "Deixa'm creure", "En arribar la tardor" i "Ordre i aventura" van quedar fora del repertori. Les cançons sonaren treballades, molt ben arrajades i rodades després de mesos damunt l'escenari. La majoria d'elles començaven amb introduccions musicals que, en alguns casos reafirmaven el poder de la cançó mentre que en d'altres no passaven de ser un lluïment. Perquè de lluïr-se ja poden Mishima, tenen les cançons i les capacitats interpretatives per a fer-ho.
Entre cançó i cançó del darrer àlbum s'hi intercalaren grans clàssics de la banda. "No et fas el llit" va sonar grandiloqüent, d'explosiva efervescència. "Miquel a l'accés 14" ens transportà a aquelles primeres escoltes d'un grup nou que havia fet el pas de l'anglès al català i ens n'alegràvem veient com havien arribat a créixer i "Qui n'ha begut" ens "transportà a un altre planeta" tot fent caure "espurnes d'or".
Algunes de les cançons més conegudes foren modificades per a la ocasió, les rimes variades, els tons de veus modul·lats i, per desgràcia, en més d'una ocasió enfosquiren la qualitat de la cançó original, distregueren l'atenció de la música i les lletres. Però és que ahir Mishima van deixar clar que ells no són un grup de xaranga, de cantarella etílica i melodies fàcils: ells són un grup amb cara i ulls que fa música per ser escoltada, per ser apreciada i per ser analitzada.

Fins que arribaren els bisos. Després d'uns tímids aplaudiments perquè el públic era públic de fires, que acostuma a no saber qui hi ha damunt l'escenari i només busca passar una bona estona, el grup tornà a sortir.
El baix marcà l'ambient, la guitarra el seguí mica en mica i, abans que ens n'adonéssim, "Vine" estava sonant. Treballada, atmosfèrica, interessant, però menys fosca que l'original i, per tant, un xic menys poderosa. Però poderosa de totes totes.
I, per acabar, per arrodonir un concert molt estudiat, un llistat de cançons molt precís i preciosista, "Sant Pere", corprenedora com sempre.
Un final perfecte.

música per conduir, 1

L'atzar em porta a posar Fig. 5 de Jackie-O-Motherfucker al lector del cotxe. Fa temps que no sento aquest CD i només vagament recordo què en puc esperar. Comença, doncs, el viatge.
La primera cançó, "Analogue Skillet" és aspre, seca, perfecte pel lloc on em trobo: un fred polígon industrial.
Amb la segona cançó, "Native Einstein" desitjaria trobar-me en un passeig marítim d'estiu, plagat de gent, de crits, de xivarri i jo, dintre del cotxe, amb les finestres tancades, el volum pujat, gaudint del so, del contrast, dels silencis, de l'aïllament interior, de la sensació que el que passa a fora no és real.
I arribem a la tercera cançó, "Your Cells are in Motion" als 9 minuts de melodies repetitives, de sons encadenats, de lisèrgiques sensacions que en mans d'altres hauria degenerat en post-rock de millor o pitjor qualitat, però que els Jackie-O-Motherfurcker saben mantenir en una línia folk, catàrtica, espiritual, fins i tot.
I després de més de 20 minuts dins el món del Fig. 5, arriben les veus.
Amb la quarta cançó, "Go down, old Hannah", les sospites folkies es confirmen. La cançó no deixa cap mena de dubte. La veu és extreta d'un manual de folk, el mateix que seguia la primera Cat Power, el que segueixen Eighteenth Day of May, Lau Nau, Larkin Grimm o She and Him. Però amb la voluntat allargada de fer les coses a poc a poc, de deixar que els sons flueixin, que les melodies creixin per elles mateixes. Sense presses. Per alguna cosa han enquibit només 9 cançons en un CD de 74 minuts.
I clar, el banjo de la cinquena cançó, "Amazing Grace" ja no ens sorprèn.
Retornem a la melodia suau amb algunes fugides de to a vegades experimentals, a vegades senzillament esbojarrades, a "Beautiful September (We are going there) i "Chiapas! I must go there", tot preparant-nos pels més de 24 minuts de "Michigan Avenue Social Club" i la seva reiterant melodia i el seu encant subjugador que recorda una mica a la Velvet Underground
I, per acabar, "Madame Curie". Amb calma, amb campanes de vent i melodies insinuades.
Per arribar al nostre destí satisfets.

la confirmació

Sí. Elvis Perkins, In Dearland. Emocionant. El llistó baixa, òbviament, però la bateria a "Hours Last Stand", el contrabaix a "I heard your voice in Dresden", l'orgue Hammond i les cadenes a "I'll be arriving", les trumpetes de "Chains, Chains, Chains", lentes, melangioses (que ens fan sentir anyorança del Gulak Orkestar de Beirut, quan Beirut encara tenia raó de ser, abans del canvi afrancesat), o més animades a "Doomsday" i la orquestració classicista i tristíssima a "How's forever been baby" mostren el camí que molts voldrien seguir.

intentant llegir

Intento llegir ("Sweep up!"), miro les paraules ("little sweeper boy"). Em concentro ("yellow is the color of my true love's crossbow"). Però què...? Ja no miro la pàgina. Escolto. Escolto els orgues acompanyant la veu, les guitarres, la melodia. Ja no llegeixo. Escolto "Shampoo" d'Elvis Perkins.
I és la segona vegada que em passa.
Definitivament aquesta cançó té quelcom d'especial. Aquesta cançó enganxa. Hauré de tancar el llibre i escoltar la resta del CD i veure si es tracta d'un cantautor d'una sola cançó o si la resta del treball manté l'elevat nivell de la primera cançó. Tant de bo. Fa temps que no escolto música nova que m'emocioni.

vampire weekend

Després de mesos i mesos de tenir l'àlbum "Contra" corrents per casa, avui, finalment, m'he decidit a escoltar-lo. La primera escolta m'ha confirmat els meus dubtes. Per molts articles que se'n facin, per moltes bones crítiques que rebin, no deixen de ser un grupet més que fa el que fan molts i molts d'altres, aquest estil rock-funky-ballable-jove-despreocupat-estil-londinenc i vés a saber què més. Sonen com les pitjors cançons dels Arctic Monkeys, les menys comercials del Franz Ferdinand, algunes dels Razorlight, dels Coral i dels milers de grupets que apareixen i desapareixen davant dels nostres ulls sense que n'arribem a prendre consciència de la seva existència.
Potser d'aquí uns mesos tornaré a escoltar "Contra" i sonaran diferent, millors. Potser jo estaré més receptiu. És la màgia i la maledicció de la música: és tan refotudament subjectiva que parlar-ne amb algú que la sent diferent és com parlar en xinès a un neerlandès.

the handsome family

Dijous, 7 d'octubre, un dia com un altre. Un matí mandrós més. Ni fred ni calor a fora, alguns núvols, res d'apassionant. Mig endormiscat, allargo el braç, agafo un CD pràcticament a l'atzar: Twilight de The Handsome Family.
Feia temps que no l'escoltava, anys fins i tot?
Comença amb la curiosíssima The Snow White Diner, una versió americana del Qualsevol nit pot sortir el sol d'en Sisa, si més no pel que fa a la lletra, "i'm eating hasbrows in the Snow White Diner", tot i el gir macabre "Outside the crowd is growing, waiting by the drawbridge hoping to see the dead woman's face". I la cançó és bona. De les que entren a poc, sense exageracions, sense pretensions innecessàries, una història per anar a dormir cantada a cau d'orella.
I acaba amb la reivindicativa Peace in the valley once again. Reivinidicativa, clar, a la seva manera, res de crits estrafets ni banderoles de colors ni emblemes caducats. No, ells a la seva. Ells reclamen el valor natura, el tancament de tots els centres comercials i el retornar als animals allò que els pertoca, "rabbits hopped along the floors (...) mourning doves built their nests on the escalator steps" sí, i llavors, per fi, sembla que la pau torna a la vall.
I tant és que siguin ingenus, que tendeixin a un neo-hipisme-folki-naturalista, són el millor antídot per un matí d'avorriment.