el parany de la nostalgia

Quan érem joves ens rèiem d'aquells que només escoltaven música que nosaltres vèiem com a antiga perquè, temporalment, ho era. Sentíem a les generacions que ens precedien parlar de Pink Floyd, de la Velvet Underground, d'en David Bowie, dels The Cure, potser fins i tot dels Jesus and Mary Chain i potser valoràvem alguns dels sons que ens ensenyaven, és cert, però no compreníem l'emoció amb la qual en parlaven. No enteníem el valor afegit que per a ells tenien aquelles bandes i, inevitablement, els miràvem amb l'escarni descarat de l'adolescència.

Ara, que nosaltres som els grans, que ens descobrim parlant de Suede, Radiohead, Sonic Youth, The Smashing Pumpkins, Nirvana, Blur, Oasis, Pulp, Portishead, Massive Attack, The Chemical Brothers, The Breeders, My Bloody Valentine, Nick Cave, The Prodigy... (per cert, un bon grapat d'ells ressuscitats de l'ostracisme en el cartell del nou Primavera Sound), quan notem com ens emocionem recordant aquesta fornada de grups i estem temptats d'afirmar que ells sí que feien música de debò, que ells sí que van aportar coses noves al panorama musical, que ells sí que valien la pena i no el soroll que es fa ara... és a dir, quan caiem en el parany de la nostalgia cega, és quan per fi entenem a aquells que ens precediren. Una vegada més, però, massa tard.

reconciliació

Mica en mica, tornant a creure en la música, tornant a confiar en el seu poder evocador, en la seva capacitat emotiva, en la seva força.
Després d'uns mesos (anys?) de fredor, de vacuïtat musical general, d'estar més preocupats pel mitjà de transmissió de la música que no pas per la música en sí, aquest final de 2012 sembla portar un bri d'esperança a aquells que ja la començàvem a perdre.
Cançons com "Angels" o "Chained" dels profundíssims The XX; el nou treball dels fidels Calexico; la gran sorpresa rítmica i optimista de "Get free" de Major Lazer que recorda, inevitablement, al fantàstic "Paper Planes" de M.I.A, que per cert també ha tornat amb força i amb qualitat; la confirmació de Flying Lotus o Burial, continuant els seus impenetrables camins; la ressurrecció de Dinosaur Jr, la promesa del retorn de My bloody Valentine, the Breeders, Nick Cave...

L'esperança encara no està perduda. És curiós, i segurament paradigmàtic, el fet que bona part dels que estan renovant, netejant, millorant, l'escena musical siguin artistes consagrats dels 90, o fins i tot d'abans, però davant el desert que ens augurava el final del 2011 i el començament del 2012, no importa qui encapçali aquesta onada, mentre el vaivé de l'aigua no s'aturi.