The XX

I d'entre la monotonia avorrida de la societat post-post-moderna, de l'entel·lèquia hipsteriana, d'ulleres de pasta, pantalons estrets i pentinats clònics que ha convertit la música en un badall ensopit, en sobresurten The XX. I, curiosament, en sobresurten portant a l'extrem allò que d'altres només s'han atrevit a insinuar per mera possi, per frívola postura. Les melodies que configuren The XX són lentes, repetitives, per alguns súmament avorrides i insulses, però estan vives, són reals, són sentides. No es fan les víctimes, no es fan els moderns, no pretenen ser allò que no són. Senzillament són. I aquest és el seu mèrit.
Per això, quan sentim Crystallised aturem tot el que fem per dedicar-los la nostra més absoluta atenció. Quan sona VCR viatgem en el temps amb ells a un indret oblidat de la nostra infantesa, quan ens endinsem en el seu nou treball, Coexist, ens submergim en aquest mar plàcid que ens presenta el seu primer single Angels i que augura una futura tormenta. Però no una tormenta de llamps i trons, d'escandalera i efectes especials, sinó una tormenta interna que ens remou per dintre, que ens parla a cau d'orella i que ens recorda que encara estem vius, que la música encara està viva, que no tot està perdut, que encara queden els The XX.

Torres, "Honey"

L'emoció continguda d'una cançó. El començament suau, melós, la guitarra lleugerament distorsionada insinuant una melodia, la veu dolça, diàfana i clara de la bona nena que no ha trencat mai cap plat... fins que arriba el minut 2 amb 20 segons i amb la repetició d'una mateixa frase ("it happens all the time") sentim els ressons de P.J. Harvey, però també de Patty Smith i deriva en algun crit que recorda el millor Julian Casablancas dels començaments de The Strokes i la distorsió s'allargassa portant-nos als Jesus and Mary Chain més melòdics i la bateria ens marca el ritme del bateg del nostre cor...
Dos minuts i vint segons per a preparar-nos per aquesta detonació controlada, per aquesta explosió amb silenciador que, de tant poc estrident, potser ni la sentim, però que ens remou l'estómac i ens deixa una sensació ben clara: ho volem tornar a viure tot.