dimecres, 5 de setembre del 2012

sobre la situació de la música actual

El cartell del festival DCODE d'enguany (el festival universitari de Madrid, una traducció espanyola dels Fresher's Nights Out de la majoria d'universitats britàniques) mostra un cartell que respon a una qüestió que sembla atormentar-nos darrerament: estem visquent un sotrac qualitatiu/inspiracional a nivell musical?

Com a caps de cartells The Killers, aquell grup que fa 7 anys omplien les oïdes necessitades d'estima d'indies d'arreu del món amb el seu més que contagiós Somebody told me. Després va venir el descens als inferns del populisme més absurd, de les disfresses pels concerts, el maquillatge, la parafernàlia i els focs artificials de la mediocritat.
Com a segons caps de cartell hi figuren Sigur Rós. Sigur Rós, el grup islandès per excel·lència de finals del segle XX i, sobretot, de començaments del XXI. Recordem que Ágaetis Byrjun, el seu segon treball i el que els proporcionà l'obertura al món més enllà de la seva gèlida illa, va aparèixer el 1999. I recordem, també, que Björk va en solitari i sembla jugar en una altra categoria des de fa molts més anys.
Sigur Rós era un grup de post-rock ambiental, barroc, melòdic, dramàtic, espectacular. Un grup d'emocions intenses, de sentiments pujats que convencia. Amb els anys, les emocions han sigut substituïdes per un pop una mica més elaborat que el d'altres, però un pop senzillet, previsible i, per desgràcia, avorrit. Un clar exemple d'aquesta baixada de categoria, d'aquest rebaixament general del grup és el fet d'incloure algunes cançons en anglès als seus treballs. Ja ho digué Joan Coromines, "qui perd la llengua, perd la seva identitat".

I després, en la segona línia d'importància, els Kooks i els Justice. Bé. Potser no cal dir res. Potser no cal rememorar l'onada de power-pop anglès (o fins i tot londinenc) d'on van neixer els Kooks fa uns 8 anys i amb la qual també haurien pogut morir. O la revifalla electro que van significar els Justice amb el seu primer treball, Cross, de fa 5 anys. Interessants. Vitals. Però ara ja més que superats.

I d'entre la massa escupida dins la lletra petita, sobresurt la curiositat dels escocesos Django Django, la persistència dels Napoleon Solo i Triángulo de amor bizarro, la nostalgia de veure que encara existeixen els dEUS. Però potser no n'hi ha prou.

Per desgràcia, com ja s'ha dit al principi, aquest festival (utilitzat només a caire exemplificador, perquè es podria haver repetit l'exercici amb qualsevol altre festival) ens dóna la resposta a la nostra pregunta. I la resposta és que sí, que, efectivament, sembla que estem visquent una època de poca qualitat musical.
Una nova crisi per superar...

dissabte, 28 de juliol del 2012

Aly, walk with me - The Raveonettes

L'estructura del baix repetitiva, constant, inalterable durant tota la cançó per sota les capes de distorsió i soroll crida un adjectiu: obsessió.
La lletra de la cançó, la repetició de la frase "Aly, walk with me" i afegint només la variació del lloc per on has de caminar amb mi, dibuixa una condició: obsessió.
La melodia senzilla, incisiva, percutiva, ho taral·leja: obsessió.
La distorsió de les guitarres, l'estrip sonor, el desgarrament, el crit de dolor i les llàgrimes que tant recorden a The Jesus and Mary Chain ens ho diuen clar: obsessió.
I tot en conjunt, ens mostra com l'obsessió pot esdevenir font de les millors creacions.



diumenge, 24 de juny del 2012

re-escoltant Lali Puna

Re-escoltant Lali Puna t'adones que es tracta d'un grup que podrien haver triomfat ("triomfat" en el sentit escuet, ocult i limitat del triomf real, del qualitatiu que no entén de modes ni imposicions comercials). Podrien. Però no ho han fet. Tenen un cert prestigi. Mantenen una certa aura de pseudo-culte, però res més. The Notwist ja ho feren abans, i segurament millor. Post Office, Stars, Tunng i un llarg etcètera de noms també han ampliat el ventall del pop electrònic i han arraconat una mica més a Lali Puna. Però és que re-escoltant Faking the books, t'adones que no es mereix ser més enllà d'on són. Potser perquè la primera cançó, la que dóna el nom a l'àlbum és tan bona, està tan ben trabada i defineix tan bé els paràmetres del que haurien de ser la resta de cançons, que han mort d'èxit. Una mica com My Bloody Valentine o els Portishead dels 90, abans del recent rebrot de dignitat.

Re-escoltant Lali Puna t'adones que tenen una molt bona cançó, i un afegit de fragments per omplir els justets 38 minuts del treball.


divendres, 13 d’abril del 2012

Beauty and loss, they are one and the same

El comfort en el dolor; aquella línia fràgil, esqueixalada, que separa el plaer agònic de la desesperació absoluta. Aquell instant en el qual, malgrat tot, malgrat la solitud, la tristesa, el dolor, la foscor del dia, els neguits i les frustracions, no sabem per què, però estem bé. Relativament bé, clar. Bé dintre dels nostres límits. Una sensació de benestar hipnòtic (que no eufòric), de nàusea plaentera, d'estar viu.

Aquests són els moments que recreen Horse Feathers en el seu quart àlbum, Cynic's New Year.
Instants de buidor compartits, de solitud buscada, de silencis còmodes, de llàgrimes acabades de plorar. Un treball que ens endinsa en les profunditats d'un bosc, fins al costat mateix d'un llac amagat, reclòs, oblidat de tothom, on podem asseure'ns a ser conscients de la nostra existència; on podem aturar-nos a observar el nostre reflex a l'aigua i adonar-nos com hem envellit, quants anys han passat des de la darrera vegada que ho férem, com ens ha passat la vida pel costat sense ni adonar-nos-en.
Però sense remordiments. Sense malestar. És només la realització del dolor que ens envolta, la melancolia de les nostres vides, però sense desesperar-nos. Malgrat tot, estem bé. La dolça veu d'en Justin Ringle ens ho confirma, Els càlids arrenjaments ens ho corroboren: tot està bé.
Tot penja d'un fil, però el fil encara aguanta.

dissabte, 24 de març del 2012

The British Sea Power

Re-escoltant "Open Season" recordo.

Recordo llevar-te pel matí i trobar el terra glaçat d'un blanc pur i perdre't entre la boira del camí buscant un cotxe que s'amaga rera l'espessor fumejant d'un nou dia que comença èpic intens sense pietat però preciós melancòlic en extrem llagrimós però fascinant de les llàgrimes del plaer del dolor beatífic del dolor mòrbid d'aquell que s'hi aferra com a única mostra de la seva existència quan al voltant tot esdevé absurd fals innecessari massa ple de gent a qui detestes massa ple de persones a qui odies masses nits de solitud i pensaments funestos però per sort la boira ho cobreix tot ho embolcalla tot dins d'una aura pacificadora d'un silenci benigne d'un estat antigravitacional que atura el temps el dolor i les angoixes amb la seva feixuga capa impenetrable amb la seva espessa vestimenta insondable...

dissabte, 18 de febrer del 2012

Tape - Rideau

La primera peça (Sunrefrain) comença petita, discreta. Sons mínims i reminiscències de música concreta. Mica en mica, però, sense presses, creix progressivament fins que esclata. Removent l'interior de l'oient, provocant emoció i sentiment, la cançó explota amb un orgasme de sons, sorolls i melodia. Perquè de fer melodies en saben molt, els Tape. No ofereixen fredes partícules de sons, algoritmes musicals sorgits d'asèptics laboratoris, sinó que s'aferren a les melodies, a la creació de belleses sonores, de tríades, arpegis i encanteris.

La segona peça (A spire) ens mostra l'art de la repetició com a producte generador. Melodies senzilles, repetitives, omplen l'espai una vegada rera l'altra conformant la base de la peça; una base que romandrà durant tots els minuts que dura la cançó. Llavors, com aplicant capes sonores pel damunt, apareixen nous elements, noves melodies nascudes de xil·lofons, pianos i guitarres que enes empenyen a imaginar nous espais, a rellegir la melodia original d'una altra manera, a cercar paratges a cada nou compàs que no és altre que el mateix vell compàs d'abans, però sentit de manera diferent.

La tercera i quarta peces (Sand Dunes i Exuma) s'allunyen lleugerament dels instruments orgànics que havien caracteritzat les anteriors cançons i introdueixen un major nombre de sons pregravats.
Sand Dunes regenera moments i atmosferes semblants a les de Caribou, sons semi-tropicals (sense arribar a l'extrem de El guincho), alegres però tristos, ambientats en espais lleugerament exòtics però, tanmateix, propers.
Exuma, per la seva banda, comença com una composició dels Tunng, amb les maraques i els sons naturals marcant el ritme, però mica en mica s'enfosqueix amb l'aparició de l'orgue, les notes sostingudes fins a l'extrem i la profunditat d'uns baixos reverberants que fan trontollar els altaveus.

La cinquena i última peça (Long Lost Engine) és potser la més fluixa de totes. Potser perquè és la més atmosfèrica, la que abusa més de la repetició per a crear l'ambient sense acabar d'explotar mai. Només ambient constant, mecànic, sense resolució final. Potser per això es diu Long Lost Engine: una màquina perduda, malmesa condemnada a viure i reviure el seu passat.

Un tancament interessant, tot i que més fluix, a un altrament imprescindible treball.

dijous, 12 de gener del 2012

adjectivant


- Wolfgang Voigt, "Siberia": experimental
- Volcano Choir, "Unmao": fluix
- How to dress well, "Love remains": interessant
- LCD Soundsystem, "This is Happening": correcte
- Villagers, "Becoming a Jackal": tranquil
- Hindi Zahra, "Handmade": jazzi
- Snakeform, "Songs from my funeral": Laika
- The Notwist, "Storm": avorrit