dimecres, 9 de juny del 2010

Interpol

La primera vegada que vaig sentir "Turn on the Bright lights" vaig haver d'aturar el que estava fent. Acostumat a fer d'altres activitats mentre escolto música, massa sovint el so passa a ser un element secundari, un complement als meus quefers. Per això quan una cançó, una veu, un disc, capten la meva atenció, és que quelcom està passant.
Joy Division estaven recuperant certa rellevància gràcies a pel·lícules, documentals i d'altres activitats que entorn de la mítica formació s'estaven generant, però no m'esperava Interpol. Escoltar-los a ells és reviure els millors moments de Joy Division. Els elements hi són tots; ritmes percutius, guitarres agudes, baix predominant, veu profunda. La lliçó està ben apresa. Però, a més, hi afegeixen l'ambient, el so embolcallant, les distorsions suaus però acaronadores. Es nota la feina de producció: 30 anys d'evolució en el món de l'edició musical no han estat en va! No han servit només per a poder fabricar èxits en cadena amb un baixíssim percentatge de fracàs, sinó que també ens han aportat melodies i ambients impensables anteriorment (vegis Sigur Rós, Björk, Explosions in the sky, Mogway, Efterklang...).

Clar que després va sortir "Antics". Que no és tan bo. Que no hi vaig arribar a entrar mai. Que la fòrmula ja els havia quedat vella i no els serví de res intentar-la recuperar. Que, des de llavors, els he perdut el rastre.
Però "Turn on the bright lights" existeix. Estava a les meves mans. Està dins el meu cap.

I això és l'únic que compta.