dimarts, 23 de novembre del 2010

Villa Nah

Feia temps que no arribava a les meves orelles un projecte electrònic interessant. Després d'haver cremat l'etapa del minimalisme experimental (Pan sonic, Fennesz, Villalobos i companyia), d'haver abraçat la folktrònica amb ganes i sense importar-me tota la crítica que s'ha fet a aquest gènere començant pel fet que no és ni gènere sinó un invent, perquè el plaer d'escoltar Fridge, els primers de Four Tet, The Notwist o Tunng està per damunt d'estúpides baralles sobre etiquetes; d'haver viscut l'emoció independent originària de l'aparició dels Chemical Brothers, de l'espera inacabable a la publicació del Fat of the Land dels Prodigy, o d'haver-nos quedat sense paraules davant la força del trip hop de Portishead, Massive Attack, els primers Morcheeba i Tricky. Després de tot plegat, l'atracció per l'electrònica ha anat disminuïnt a mesura que la música ha anat variant i entrant en terrenys que no m'interessen, ja sigui per massa obscurs o per massa sorollosos. Després de tot, em va fer molta il·lusió la revifalla de l'any passat amb l'electrònica més classicista, més mirant als 80, als sintetitzadors, a l'electro pròpiament dit que practiquen els Tarwater, els Static i un bon grapat de grups alemanys actuals que col·laboren entre ells creant una estranya teranyina de sons i personatges.
Dintre d'aquest darrer grup, dels que podríem dir que són hereus dels Depeche Mode, dels que miren enrrere cap a les melodies sintètiques i les veus tractades, he trobat els Villa Nah. Gràcies a la pàgina de la seva discogràfica, Sähkö Recordings, podem escoltar fragments del seu treball Origin, editat el Març del 2010. Una experiència que recomano a tothom. Tant a aquells a qui els agrada la música electrònica com als que no. Perquè les bones melodies depenen dels sons, de la voluntat del músic, de la percepció de l'oient i això està per damunt de les eines utilitzades per assolir-ho.

dilluns, 15 de novembre del 2010

television personalities

No recordo la primera vegada que vaig escoltar als Television Personalities, que vaig rebre el xoc de sentir la veu trencada, i més que esqueixada d'en Dan Treacy, esquarterada pels anys i els excessos, les melodies infantiloides, els duets amb veu femenina rient-se directament de tota la tradició melòdica, enganxifosa, acaramelada de nois-noies fent pop. El que sí que recordo són les cançons.
Els vaig descobrir tard, amb l'àlbum My Dark Places del 2004 (sortit més de 20 anys després del seu primer àlbum), però l'atracció fou immediata. M'és igual que defugi els cànons lírics i melòdics als quals estem acostumats, que canti malament, que desentoni, que no arribi a les notes que pretén arribar, que algunes melodies tinguin una orquestració barroera o poc treballada. Allò realment important és que t'absorveix. Tal i com ho segueix fent en Daniel Johnston.
És cert , quan els Television Personilities clamaven que t'apropessis a les seves "zones fosques" ("My dark places"), realment volies entrar-hi, veure de quin món obscur i decadent ens parlaven.

Aquesta setmana, la fortuna m'ha retrobat amb ells. Amb el seu nou treball A memory is better than nothing. És encara massa aviat per tenir-ne una opinió informada, però d'entrada, a les primeres escoltades, se'ns mostra una continuació de l'anterior. Un altre treball irreverent que et parla cara a cara. Plagat d'ironia i crítica, de referències personals ("People think that we are strangers") i culturals ("She's my Yoko"), de guitarres semi-distorsionades, de pop-punkinós que no té por d'ajudar-se de les màquines per crear sons.

Si encara no heu tingut la fortuna d'entrar al món dels Television Personalities, la porta oberta d'A memory is better than nothing és molt llaminera: no la deixeu passar.