el petit de cal Eril a l'auditori de Girona

Dissabte 18 de desembre, girant l'esquena al derbi futbolístic, una gentada inesperada es dirigeix a l'auditori de Girona. L'aparcament de sorra del darrera està col·lapsat. "Coi, si que mou masses El petit!" pensem. Aconseguim aparcar el cotxe i ens barregem entre la gentada. Bé, barrejar, barrejar, potser és dir massa. Hi ha quelcom que no encaixa. Mentre ho intentem esbrinar, un autobús amb encara més gent ens adverteix que estem al mig del pas, que queda poc per començar l'espectacle i ningú vol fer tard. Renoi, amb El petit!

Fem cua per accedir al control de seguretat i ens percatem, ara sí, d'un clar element diferenciador entre nosaltres i la resta de públic que ens envolta: l'edat. De llarg som els més joves d'aquella munió de gent que ronden, en general, la seixantena. Ens plantegem que potser es tracta d'alguna campanya d'inserció musical de la tercera edat, algun innovador pla de promoció musical, d'apropar a la gent gran als músics emergents... i per què no? Gràcies al Tr3sc molts avis i àvies de Barcelona van al Palau de la Música a veure concerts de gent de qui no n'han sentit parlar mai com per exemple (i jo ho puc retificar perquè ho he viscut) en Roger Mas.
Però quelcom no encaixa. Més enllà de l'edat, hi ha un altre tret diferenciador que ens costa més de passar per alt: la llengua. Al nostre voltant tothom parla en castellà i això ja costa més de casar. I és aquí quan, per primera vegada, ens preocupem que ens haguem equivocat de dia, o de local.
Fins que arribem al control d'entrades i ens les prenen amb tota normalitat i no ens diuen pas que ens haguem equivocat. Curiós. Però nosaltres, a la nostra, ens hi seguim capficant. No és fins al cap de deu minuts, quan pel servei de megafonia s'anuncia que un concert que no és el nostre està a punt de començar a la sala simfònica que entenem el perquè de tot plegat. Sorprenentment com pugui semblar, l'auditori de Girona oferia aquest dissabte una doble programació simultània d'allò més eclèctica. Per una banda, a la Sala de cambra, és a dir, a la petita, a la més minoritària (per no dir-ne marginal), tocava El petit de cal Eril. Per l'altra, a la Sala simfònica, molt més gran, més atapeïda, tocaven ni més ni menys que Els Ecos del Rocío! Per això el patró d'espectador, per això la diferència de llenguatge, per això vam tenir la oportunitat de veure en Justo Molinero en persona.
Més enllà de la sorpresa inicial, el concert del petit de cal Eril fou un èxit. El petit es presentà acompanyat de la seva guitarra acústica, ajudat de baixista, guitarra elèctrica/teclats, bateria i flautista. I de petit no en tingué res. Sonà gran, fort, cohesionat, treballat. Acostumats a l'aire folk infantil del seu primer treball, la posada en escena del segon treball (Vol i dol) fou més sorollosa, més agressiva, més rockera fins i tot. I, pel meu gust, més encertada. Enrera quedaven les melodies justes, les veus entretallades, l'ambient pastoril i entrava una ventada d'energia, de música madura, de força i empenta. Uns elements que, malauradament, no transmet la versió enregistrada d'aquest segon treball. Totes les promeses de l'espectacle en directe no són complides en l'àlbum gravat. Potser vam cometre l'error de veure'n primer la força bruta del directe i després intentar entrar a la sutilesa i la producció del enregistrat. Potser sí. Potser no ens quedarà altre remei que escoltar-lo només en viu per gaudir de les seves cançons. Que tampoc seria un càstig.

Villa Nah

Feia temps que no arribava a les meves orelles un projecte electrònic interessant. Després d'haver cremat l'etapa del minimalisme experimental (Pan sonic, Fennesz, Villalobos i companyia), d'haver abraçat la folktrònica amb ganes i sense importar-me tota la crítica que s'ha fet a aquest gènere començant pel fet que no és ni gènere sinó un invent, perquè el plaer d'escoltar Fridge, els primers de Four Tet, The Notwist o Tunng està per damunt d'estúpides baralles sobre etiquetes; d'haver viscut l'emoció independent originària de l'aparició dels Chemical Brothers, de l'espera inacabable a la publicació del Fat of the Land dels Prodigy, o d'haver-nos quedat sense paraules davant la força del trip hop de Portishead, Massive Attack, els primers Morcheeba i Tricky. Després de tot plegat, l'atracció per l'electrònica ha anat disminuïnt a mesura que la música ha anat variant i entrant en terrenys que no m'interessen, ja sigui per massa obscurs o per massa sorollosos. Després de tot, em va fer molta il·lusió la revifalla de l'any passat amb l'electrònica més classicista, més mirant als 80, als sintetitzadors, a l'electro pròpiament dit que practiquen els Tarwater, els Static i un bon grapat de grups alemanys actuals que col·laboren entre ells creant una estranya teranyina de sons i personatges.
Dintre d'aquest darrer grup, dels que podríem dir que són hereus dels Depeche Mode, dels que miren enrrere cap a les melodies sintètiques i les veus tractades, he trobat els Villa Nah. Gràcies a la pàgina de la seva discogràfica, Sähkö Recordings, podem escoltar fragments del seu treball Origin, editat el Març del 2010. Una experiència que recomano a tothom. Tant a aquells a qui els agrada la música electrònica com als que no. Perquè les bones melodies depenen dels sons, de la voluntat del músic, de la percepció de l'oient i això està per damunt de les eines utilitzades per assolir-ho.

television personalities

No recordo la primera vegada que vaig escoltar als Television Personalities, que vaig rebre el xoc de sentir la veu trencada, i més que esqueixada d'en Dan Treacy, esquarterada pels anys i els excessos, les melodies infantiloides, els duets amb veu femenina rient-se directament de tota la tradició melòdica, enganxifosa, acaramelada de nois-noies fent pop. El que sí que recordo són les cançons.
Els vaig descobrir tard, amb l'àlbum My Dark Places del 2004 (sortit més de 20 anys després del seu primer àlbum), però l'atracció fou immediata. M'és igual que defugi els cànons lírics i melòdics als quals estem acostumats, que canti malament, que desentoni, que no arribi a les notes que pretén arribar, que algunes melodies tinguin una orquestració barroera o poc treballada. Allò realment important és que t'absorveix. Tal i com ho segueix fent en Daniel Johnston.
És cert , quan els Television Personilities clamaven que t'apropessis a les seves "zones fosques" ("My dark places"), realment volies entrar-hi, veure de quin món obscur i decadent ens parlaven.

Aquesta setmana, la fortuna m'ha retrobat amb ells. Amb el seu nou treball A memory is better than nothing. És encara massa aviat per tenir-ne una opinió informada, però d'entrada, a les primeres escoltades, se'ns mostra una continuació de l'anterior. Un altre treball irreverent que et parla cara a cara. Plagat d'ironia i crítica, de referències personals ("People think that we are strangers") i culturals ("She's my Yoko"), de guitarres semi-distorsionades, de pop-punkinós que no té por d'ajudar-se de les màquines per crear sons.

Si encara no heu tingut la fortuna d'entrar al món dels Television Personalities, la porta oberta d'A memory is better than nothing és molt llaminera: no la deixeu passar.

Mishima a fires de Girona

Feia fred ahir a la nit a Girona. En David Carabén s'en lamentava i, bromejant, es queixava de l'elecció personal de vestuari i de la mala passada que li havia fet Sant Narcís.
Així va començar el concert de Mishima a fires de Girona.
Arrencaven amb tot un clàssic, "L'estrany" que potser va arribar massa d'hora, quan encara no hi havia prou gent davant l'escenari.
Després, mentre l'espai es va anar omplint, pràcticament van tocar tot l'Ordre i aventura sencer, on només "Deixa'm creure", "En arribar la tardor" i "Ordre i aventura" van quedar fora del repertori. Les cançons sonaren treballades, molt ben arrajades i rodades després de mesos damunt l'escenari. La majoria d'elles començaven amb introduccions musicals que, en alguns casos reafirmaven el poder de la cançó mentre que en d'altres no passaven de ser un lluïment. Perquè de lluïr-se ja poden Mishima, tenen les cançons i les capacitats interpretatives per a fer-ho.
Entre cançó i cançó del darrer àlbum s'hi intercalaren grans clàssics de la banda. "No et fas el llit" va sonar grandiloqüent, d'explosiva efervescència. "Miquel a l'accés 14" ens transportà a aquelles primeres escoltes d'un grup nou que havia fet el pas de l'anglès al català i ens n'alegràvem veient com havien arribat a créixer i "Qui n'ha begut" ens "transportà a un altre planeta" tot fent caure "espurnes d'or".
Algunes de les cançons més conegudes foren modificades per a la ocasió, les rimes variades, els tons de veus modul·lats i, per desgràcia, en més d'una ocasió enfosquiren la qualitat de la cançó original, distregueren l'atenció de la música i les lletres. Però és que ahir Mishima van deixar clar que ells no són un grup de xaranga, de cantarella etílica i melodies fàcils: ells són un grup amb cara i ulls que fa música per ser escoltada, per ser apreciada i per ser analitzada.

Fins que arribaren els bisos. Després d'uns tímids aplaudiments perquè el públic era públic de fires, que acostuma a no saber qui hi ha damunt l'escenari i només busca passar una bona estona, el grup tornà a sortir.
El baix marcà l'ambient, la guitarra el seguí mica en mica i, abans que ens n'adonéssim, "Vine" estava sonant. Treballada, atmosfèrica, interessant, però menys fosca que l'original i, per tant, un xic menys poderosa. Però poderosa de totes totes.
I, per acabar, per arrodonir un concert molt estudiat, un llistat de cançons molt precís i preciosista, "Sant Pere", corprenedora com sempre.
Un final perfecte.

música per conduir, 1

L'atzar em porta a posar Fig. 5 de Jackie-O-Motherfucker al lector del cotxe. Fa temps que no sento aquest CD i només vagament recordo què en puc esperar. Comença, doncs, el viatge.
La primera cançó, "Analogue Skillet" és aspre, seca, perfecte pel lloc on em trobo: un fred polígon industrial.
Amb la segona cançó, "Native Einstein" desitjaria trobar-me en un passeig marítim d'estiu, plagat de gent, de crits, de xivarri i jo, dintre del cotxe, amb les finestres tancades, el volum pujat, gaudint del so, del contrast, dels silencis, de l'aïllament interior, de la sensació que el que passa a fora no és real.
I arribem a la tercera cançó, "Your Cells are in Motion" als 9 minuts de melodies repetitives, de sons encadenats, de lisèrgiques sensacions que en mans d'altres hauria degenerat en post-rock de millor o pitjor qualitat, però que els Jackie-O-Motherfurcker saben mantenir en una línia folk, catàrtica, espiritual, fins i tot.
I després de més de 20 minuts dins el món del Fig. 5, arriben les veus.
Amb la quarta cançó, "Go down, old Hannah", les sospites folkies es confirmen. La cançó no deixa cap mena de dubte. La veu és extreta d'un manual de folk, el mateix que seguia la primera Cat Power, el que segueixen Eighteenth Day of May, Lau Nau, Larkin Grimm o She and Him. Però amb la voluntat allargada de fer les coses a poc a poc, de deixar que els sons flueixin, que les melodies creixin per elles mateixes. Sense presses. Per alguna cosa han enquibit només 9 cançons en un CD de 74 minuts.
I clar, el banjo de la cinquena cançó, "Amazing Grace" ja no ens sorprèn.
Retornem a la melodia suau amb algunes fugides de to a vegades experimentals, a vegades senzillament esbojarrades, a "Beautiful September (We are going there) i "Chiapas! I must go there", tot preparant-nos pels més de 24 minuts de "Michigan Avenue Social Club" i la seva reiterant melodia i el seu encant subjugador que recorda una mica a la Velvet Underground
I, per acabar, "Madame Curie". Amb calma, amb campanes de vent i melodies insinuades.
Per arribar al nostre destí satisfets.

la confirmació

Sí. Elvis Perkins, In Dearland. Emocionant. El llistó baixa, òbviament, però la bateria a "Hours Last Stand", el contrabaix a "I heard your voice in Dresden", l'orgue Hammond i les cadenes a "I'll be arriving", les trumpetes de "Chains, Chains, Chains", lentes, melangioses (que ens fan sentir anyorança del Gulak Orkestar de Beirut, quan Beirut encara tenia raó de ser, abans del canvi afrancesat), o més animades a "Doomsday" i la orquestració classicista i tristíssima a "How's forever been baby" mostren el camí que molts voldrien seguir.

intentant llegir

Intento llegir ("Sweep up!"), miro les paraules ("little sweeper boy"). Em concentro ("yellow is the color of my true love's crossbow"). Però què...? Ja no miro la pàgina. Escolto. Escolto els orgues acompanyant la veu, les guitarres, la melodia. Ja no llegeixo. Escolto "Shampoo" d'Elvis Perkins.
I és la segona vegada que em passa.
Definitivament aquesta cançó té quelcom d'especial. Aquesta cançó enganxa. Hauré de tancar el llibre i escoltar la resta del CD i veure si es tracta d'un cantautor d'una sola cançó o si la resta del treball manté l'elevat nivell de la primera cançó. Tant de bo. Fa temps que no escolto música nova que m'emocioni.

vampire weekend

Després de mesos i mesos de tenir l'àlbum "Contra" corrents per casa, avui, finalment, m'he decidit a escoltar-lo. La primera escolta m'ha confirmat els meus dubtes. Per molts articles que se'n facin, per moltes bones crítiques que rebin, no deixen de ser un grupet més que fa el que fan molts i molts d'altres, aquest estil rock-funky-ballable-jove-despreocupat-estil-londinenc i vés a saber què més. Sonen com les pitjors cançons dels Arctic Monkeys, les menys comercials del Franz Ferdinand, algunes dels Razorlight, dels Coral i dels milers de grupets que apareixen i desapareixen davant dels nostres ulls sense que n'arribem a prendre consciència de la seva existència.
Potser d'aquí uns mesos tornaré a escoltar "Contra" i sonaran diferent, millors. Potser jo estaré més receptiu. És la màgia i la maledicció de la música: és tan refotudament subjectiva que parlar-ne amb algú que la sent diferent és com parlar en xinès a un neerlandès.

the handsome family

Dijous, 7 d'octubre, un dia com un altre. Un matí mandrós més. Ni fred ni calor a fora, alguns núvols, res d'apassionant. Mig endormiscat, allargo el braç, agafo un CD pràcticament a l'atzar: Twilight de The Handsome Family.
Feia temps que no l'escoltava, anys fins i tot?
Comença amb la curiosíssima The Snow White Diner, una versió americana del Qualsevol nit pot sortir el sol d'en Sisa, si més no pel que fa a la lletra, "i'm eating hasbrows in the Snow White Diner", tot i el gir macabre "Outside the crowd is growing, waiting by the drawbridge hoping to see the dead woman's face". I la cançó és bona. De les que entren a poc, sense exageracions, sense pretensions innecessàries, una història per anar a dormir cantada a cau d'orella.
I acaba amb la reivindicativa Peace in the valley once again. Reivinidicativa, clar, a la seva manera, res de crits estrafets ni banderoles de colors ni emblemes caducats. No, ells a la seva. Ells reclamen el valor natura, el tancament de tots els centres comercials i el retornar als animals allò que els pertoca, "rabbits hopped along the floors (...) mourning doves built their nests on the escalator steps" sí, i llavors, per fi, sembla que la pau torna a la vall.
I tant és que siguin ingenus, que tendeixin a un neo-hipisme-folki-naturalista, són el millor antídot per un matí d'avorriment.

Interpol

La primera vegada que vaig sentir "Turn on the Bright lights" vaig haver d'aturar el que estava fent. Acostumat a fer d'altres activitats mentre escolto música, massa sovint el so passa a ser un element secundari, un complement als meus quefers. Per això quan una cançó, una veu, un disc, capten la meva atenció, és que quelcom està passant.

Joy Division estaven recuperant certa rellevància gràcies a pel·lícules, documentals i d'altres activitats que entorn de la mítica formació s'estaven generant, però no m'esperava Interpol. Escoltar-los a ells és reviure els millors moments de Joy Division. Els elements hi són tots; ritmes percutius, guitarres agudes, baix predominant, veu profunda. La lliçó està ben apresa. Però, a més, hi afegeixen l'ambient, el so embolcallant, les distorsions suaus però acaronadores. Es nota la feina de producció: 30 anys d'evolució en el món de l'edició musical no han estat en va! No han servit només per a poder fabricar èxits en cadena amb un baixíssim percentatge de fracàs, sinó que també ens han aportat melodies i ambients impensables anteriorment (vegis Sigur Rós, Björk, Explosions in the sky, Mogway, Efterklang...).

Clar que després va sortir "Antics". Que no és tan bo. Que no hi vaig arribar a entrar mai. Que la fòrmula ja els havia quedat vella i no els serví de res intentar-la recuperar. Que, des de llavors, els he perdut el rastre.

Però "Turn on the bright lights" existeix. Estava a les meves mans. Està dins el meu cap.

I això és l'únic que compta.

experiències, 1

Quarts de vuit i ja sóc a la carretera. Estic adormit: ahir vaig sortir. Poso el CD i "Cherub Rock" em retorna a la vida (jo vull la mel!), "Quiet" m'impulsa, precísament, a no estar-ne gens, de quiet, i bé, "Today" segueix sent "Today". Segueix sent un dels himnes independents per excel·lència, un cant a la distorsió, als cops de cap, però també a la melodia, a la joventut, a aquell cotxe de gelats que acaba ben empastifat de pintura que sortia al vídeo promocional. Sí, "Today" ens transporta en el temps i, de vegades, també en l'espai. Recordem els capvespres americans, tant els viscuts com els imaginats, les llargues postes de sol des dels penya-segats...

Després, "Hummer" ens indica, ja, el que l'evolució dels Smashing Pumpkins ens havia de portar. Ens mostra la seva cara més melòdica, més nostàlgica i intimista, la mateixa que hauria d'aflorar en el segon CD del Mellon Collie and the Infinite Sadness i predominar en el Adore (amagat rere les màquines i les guitarres).

I quan ja ens les prometem totes de rosa, quan ens esperem la resta del CD plegat de guitarres distorsionades combinades amb melodies desangelades, de sobte arriba la pista número 6. Arriben les guitarres acústiques i les campanes i els violins i la veu penetrant: arriba "Disarm" i, realment, ens desarma. La música ens arriba, la veu ens parla a nosaltres, la pell se'ns posa de gallina quan en Billy Corgan exclama: "I used to be a little boy".

I aquí és on aturo el cotxe. Aquí és quan m'és igual arribar tard a treballar: "Disarm" està sonant i l'hem d'escoltar.

experiment amb música (1)

Objectiu: Comprovar el valor (real i/o subjectiu) d'un àlbum sencer.

Elements: El CD que volem analitzar, un reproductor de música, temps

Procediments:

1. Escollim un CD per analitzar. En aquest cas, pel meu estudi, he utilitzat el The Bends de Radiohead.

2. Anotem qualsevol reacció prèvia a l'audició. Per què hem escollit aquest CD, quins sentiments ens ha despertat...

- Aquest CD ha estat escollit perquè feia més de 10 anys que no l'escoltava, perquè té molta importància dins l'evolució del grup i perquè forma part d'un passat personal que mirem amb melangia.

- Només d'agafar el CD, l'objecte físic en el qual s'ha enrregistrat la música, la caràtula parla directament al nostre cervell, a les parts oblidades de la memòria on vam emmagatzemar aquesta mateixa imatge anys ençà. És a dir, sembla que ja ens prepara el camí per les emocions que estan a punt d'aflorar. La cara de dolor, el cos mig nu, l'angoixa... una imatge, mil records.

3. Ara sí, posem el CD a l'aparell i l'escoltem tot sencer, de principi a final. Amb un bolígraf i una llibreta al costat per anotar-ne el procés.

- Un so familiar, encara no música, ens envolta. "Planet Telex" arrenca. Abans que comenci el primer vers, recordem la lletra. Sense saber d'on ve, sense una consciència prèvia de que encara preservàvem aquesta informació, la lletra ens retorna. I tararagem la melodia, cantem la tornada.

Amb la segona cançó, "The Bends" recordem fins i tot els tres acords de guitarra que la constitueixen. El temps, de sobte, sembla no haver passat.

I arriben "High and dry" i "Fake plastic trees" i ens emocionem. No han envellit gens! Encara mantenen tot el seu poder evocador, tota la seva força dramàtica. Recordem, fins i tot, el clip en blanc i negre de "High and dry", com plovia al final, però la música no s'aturava. Recordem qui érem (o qui crèiem que érem) la primera vegada que vam sentir aquell CD. Com vivíem l'adolescència, com ens crèiem que ens menjaríem el món, com anhelàvem fugir de casa, del poble, de tot i de tothom, com aquelles cançons semblava que ens parlessin a nosaltres, com passàvem les tardes del dissabte tancats a l'habitació escoltant "de 4 a 3". Tot torna. I amb força.

La resta del CD ens empeny amunt i avall, a cops de guitarra ("Bones", "My Iron Lung", "Black Star"), a cops de desesperació ("Nice dream") fins que arribem al final apoteòsic, al moment catàrtic de l'àlbum. Després de masegar-nos durant cinquanta minuts, un cop ens hem estovat i el cor està en un puny, arriba "Street Spirit (Fade Out)". I la senzillesa ens corpren. La simplicitat ens captiva. La vida, de sobte, sembla tenir sentit. Encara que només sigui per escoltar música. Encara que només sigui per poder reviure aquests cinquanta minuts una altra vegada. Encara que només sigui per viure en el passat tot fent veure que el present no ens espanta i el futur no existeix.

4. Extreiem conclusions de l'experiment.

- Hi va haver una època en la qual érem joves, vam tenir la fortuna de viure l'aparició del Trip Hop, l'explosió del Grunge, la hiperactivitat del Brit Pop, les acaballes del Rock Català, i tot mentre anàvem aprenent a viure, a pensar, a divertir-nos. I això ningú ens ho pot treure. Per tant, permetem-nos, de tant en tant (tampoc no cal ser pesats i viure únicament en el passat), un viatge al passat. La música pot ser el nostre vehicle. Deixem que tot allò que crèiem oblidat retorni. Que tot allò que crèiem superat ens recaigui al damunt, que tots els neguits que crèiem tan importants es mostrin ara en la seva superficial existència. Però vigilem. Viatjar en el temps té les seves conseqüències: no tot allò que ens espera és bo. Preparem-nos, doncs per reviure les pors, les angoixes, les expectatives no complertes, els somnis no realitzats... potser amb tot no sabrem si al final de l'experiment els nostres ulls estan humits per la força emocional d'"Street Spirit (Fade Out)" o bé perquè ens adonem que no som tot allò que havíem somiat que un dia seríem.

la bien querida

Quan vaig incitar als amics a escoltar Mishima, em vaig sentir cohibit, avergonyit, fins i tot, com si m'estigués despullant davant d'ells; com si els estigués mostrant allò més íntim que hi ha en mi (que, tot sigui dit, ni jo mateix coneixia). De sobte, les lletres esdevingueren tan personals, les melodies tan petites i preciosistes que semblava que tot plegat només fes referència a mi i que jo era l'únic que ho entenia.

Amb el temps, vaig descobrir que no era així: el plaer privat i íntim que proporciona Mishima és transferible, només s'ha d'escollir molt bé la persona a qui li vols transmetre. Altrament, rebràs mirades d'estupefacció i somriures burlescs: l'amor no està mai de moda.

Aquesta setmana, la història s'ha repetit quan he fet escoltar La bien querida als meus amics. La mateixa sensació d'estar exhibint unes actitud privades que potser haurien de romandre secretes; la mateixa sensació que, escoltat en públic, no ens identifiquem tant amb les lletres. La mateixa sensació que allò que sentim ens ha arribat tan profund que no som capaços de comunicar-ho.

els amics de les arts

Ja fa temps que segueixo les peripècies musicals dels amics de les arts. Vaig disfrutar amb "Mecanoscrit del segon origen" del seu EP Catalanoutes. Molt, de fet. "Doctorat en Romànic Medieval" del seu següent EP (Roulotte Polar) em va fer venir ganes de cridar: "Sí! Aquest sóc jo!" El Castafiore Cabaret (el seu tercer EP) no vaig saber molt bé com agafar-lo i encara a hores d'ara no hi he acabat d'entrar. D'acord, té el seu gran èxit, pel que diuen, "A vegades", i la cançó "El Código da Vinci" està molt ben trobada, però cap de les altres m'ha deixat massa emprempta. I de l'EP divertimento Càpsules Hoi-poi, doncs fa la seva funció: diverteix i ens retorna a la infantesa. A la infantesa de tots aquells que vam créixer amb Bola de Drac, clar.

Fins que ha arribat Bed & Breakfast. Un CD amb cara i ulls. Un llarga durada. I cap cançó hi és sobrera.

La primera vegada que el vaig escoltar, em va deixar força indiferent. A la segona, alguna tornada em va quedar enganxada inconscientment. A la tercera, en volia més!
Sí, cada cançó, o microrelat com n'hi diuen alguns, t'atrapa a la seva manera. Somrius amb la història d'amor de "4-3-3" narrada com un partit de futbol. T'emociones amb la tendresa de "L'home que va matar Liberty Valance" i "Reykjavic". T'identifiques amb "L'home que treballa fent de gos". I quan arribes al final, a "Bed & Breakfast" et planteges si es tracta d'una versió de la "Bohemian Rapsody" de Queen o una opereta Rock. Sigui com sigui, saps que l'han encertat.
I potser sí que "La merda se'ns menja" però sempre i quan ens ho puguem agafar amb un somriure tot anirà bé.