divendres, 21 d’octubre del 2011

la repetició

El concepte de repetició està fortament arrelat en el subconscient humà. Des del filòsof danès Kierkegaard fins al cantautor català amagat rera La increïble història de Carles Carolina, la repetició ha estat producte d'estudi, de crítiques, de lloances i de menyspreu.

La repetició ens acompanya diàriament en les nostres vides. Repetim actes semblants a diari: ens llevem a la mateixa hora, esmorzem els mateixos cereals, ens trobem aturats davant del mateix semàfor camí de la feina... però també ens persegueix en el nostre món musical. Ja sigui voluntàriament o de manera forçada.

Voluntàriament ens referim a la decisió conscient de tornar a posar aquella cançó o aquell album que fa poc que hem escoltat. De vegades tan poc que ni tan sols li donem temps a acabar-se que ja el tornem a posar. És el nostre desig de repetir aquella emoció, aquell instant de plaer, aquella satisfacció (en els casos positius) o aquell dolor, aquella angoixa, aquell neguit, aquella melancolia extrema la que ens fa tornar a escoltar aquella peça. Ignorant, o sense voler saber, que els moments repetits no tenen per què produïr sentiments repetits.

Quan la repetició és un acte involuntari, és a dir, quan resulta imposat, normalment a través de la ràdio o dels fils musicals de les sales d'espera dels dentistes, metges de capçalera o ginecòlegs, la nostra reacció és completament diferent. O ho hauria de ser.

En una època de saturació sonora, de creació ininterrompuda de nous sons, melodies, composicions i recreacions sonores vàries, NO hauríem de quedar-nos indiferents davant la constant repetició de cançons. Les emissores no tenen cap necessitat de repetir-se fora de les necessitats comercials. Conscients que la reiteració provoca (en la majoria dels casos) l'acceptació del fet, l'assimilació dels sons i, a la llarga, el fet d'agradar-nos aquella cançó que vam trobar odiosa a la primera escolta, insisteixen i persisteixen amb les mateixes cançons. Com una lletania religiosa, com un cant espiritual budista que a base de repetir síl·labes guturals i ressonants ens endinsa en un èxtasi provocat, aquesta repetició constant de música busca la manipulació del nostre criteri musical. Busca la manipulació de les nostres percepcions i el provocar-nos la il·lusió que aquella cançó ens agrada, quan en realitat l'únic que passa és que l'hem sentit tantes vegades que ja la hem interioritzat i hem arribat a creure que ho hem fet perquè ens agradava i no per la imposició repetitiva.

Davant d'aquesta constant manipulació, només hi ha dues solucions: o apagar l'emissora tan bon punt comença la mateixa cançó una altra vegada (ja siguin els Catarres, la Rihanna o en Justin Bieber) o bé entregar-nos voluntàriament a l'engany i deixar-nos seduir per les melodies martellejants i mil-i-una vegades repetides. Però, com a mínim, fer-ho de manera conscient. Perquè l'agressió consentida no és delicte. I no és tan dolorosa.