la bien querida

Quan vaig incitar als amics a escoltar Mishima, em vaig sentir cohibit, avergonyit, fins i tot, com si m'estigués despullant davant d'ells; com si els estigués mostrant allò més íntim que hi ha en mi (que, tot sigui dit, ni jo mateix coneixia). De sobte, les lletres esdevingueren tan personals, les melodies tan petites i preciosistes que semblava que tot plegat només fes referència a mi i que jo era l'únic que ho entenia.

Amb el temps, vaig descobrir que no era així: el plaer privat i íntim que proporciona Mishima és transferible, només s'ha d'escollir molt bé la persona a qui li vols transmetre. Altrament, rebràs mirades d'estupefacció i somriures burlescs: l'amor no està mai de moda.

Aquesta setmana, la història s'ha repetit quan he fet escoltar La bien querida als meus amics. La mateixa sensació d'estar exhibint unes actitud privades que potser haurien de romandre secretes; la mateixa sensació que, escoltat en públic, no ens identifiquem tant amb les lletres. La mateixa sensació que allò que sentim ens ha arribat tan profund que no som capaços de comunicar-ho.

els amics de les arts

Ja fa temps que segueixo les peripècies musicals dels amics de les arts. Vaig disfrutar amb "Mecanoscrit del segon origen" del seu EP Catalanoutes. Molt, de fet. "Doctorat en Romànic Medieval" del seu següent EP (Roulotte Polar) em va fer venir ganes de cridar: "Sí! Aquest sóc jo!" El Castafiore Cabaret (el seu tercer EP) no vaig saber molt bé com agafar-lo i encara a hores d'ara no hi he acabat d'entrar. D'acord, té el seu gran èxit, pel que diuen, "A vegades", i la cançó "El Código da Vinci" està molt ben trobada, però cap de les altres m'ha deixat massa emprempta. I de l'EP divertimento Càpsules Hoi-poi, doncs fa la seva funció: diverteix i ens retorna a la infantesa. A la infantesa de tots aquells que vam créixer amb Bola de Drac, clar.

Fins que ha arribat Bed & Breakfast. Un CD amb cara i ulls. Un llarga durada. I cap cançó hi és sobrera.

La primera vegada que el vaig escoltar, em va deixar força indiferent. A la segona, alguna tornada em va quedar enganxada inconscientment. A la tercera, en volia més!
Sí, cada cançó, o microrelat com n'hi diuen alguns, t'atrapa a la seva manera. Somrius amb la història d'amor de "4-3-3" narrada com un partit de futbol. T'emociones amb la tendresa de "L'home que va matar Liberty Valance" i "Reykjavic". T'identifiques amb "L'home que treballa fent de gos". I quan arribes al final, a "Bed & Breakfast" et planteges si es tracta d'una versió de la "Bohemian Rapsody" de Queen o una opereta Rock. Sigui com sigui, saps que l'han encertat.
I potser sí que "La merda se'ns menja" però sempre i quan ens ho puguem agafar amb un somriure tot anirà bé.