Collita 2013 (7)

The National - Demons / Sea of Love

Després de la lleuger (gran, de fet) frustració que va ser High Violet, per fi els National han recuperat el bon estat. S'han suavitzat, estilitzat, sonen més elegants i adults, però segueixen oferint cançons memorables. Tant, de fet, que costa escollir-ne només una d'aquest Trouble will find me. De manera que no ho faig.

Per una banda, Demons comença amb la gravetat de la veu de Matt Berninger, el ritme creixent al que ens tenen acostumats i una melodia enganxosa que t'acompanya la resta del dia. Una preciosa cançó de pop elegant que agrada des de la primera vegada que l'escoltes.

Sea of Love, per altra banda, recupera les guitarres, els ritmes més marcats, la bateria més picada d'altres àlbums mostrant que The National no són només cançons lentes i melangioses, sinó que també saben aportar ritme.

Aquestes només són dues cançons, per no eternitzar-me, però la veritat és que la majoria de les cançons de Trouble will find me podrien figurar aquí. No en va ha estat l'àlbum que més vegades he escoltat aquest 2013.

Collita 2013 (6)

Torres, Honey

(reproducció de l'entrada del 12 de febrer 2013)

L'emoció continguda d'una cançó. El començament suau, melós, la guitarra lleugerament distorsionada insinuant una melodia, la veu dolça, diàfana i clara de la bona nena que no ha trencat mai cap plat... fins que arriba el minut 2 amb 20 segons i amb la repetició d'una mateixa frase ("it happens all the time") sentim els ressons de P.J. Harvey, però també de Patty Smith i deriva en algun crit que recorda el millor Julian Casablancas dels començaments de The Strokes i la distorsió s'allargassa portant-nos als Jesus and Mary Chain més melòdics i la bateria ens marca el ritme del batec del nostre cor...
Dos minuts i vint segons per a preparar-nos per aquesta detonació controlada, per aquesta explosió amb silenciador que, de tant poc estrident, potser ni la sentim, però que ens remou l'estómac i ens deixa una sensació ben clara: ho volem tornar a viure tot.

Collita 2013 (5)

John Hopkins - Open Eye Signal

Hi ha sons purament artificials que semblen formar part de les nostres vides. Que parlen directament al bategar dels nostres cors modificant-ne les seves pulsacions. El soroll metàl·lic, raspós, constant, com el fregar de tubs d'acer, que omple aquesta cançó de John Hopkins n'és un d'ells. Ens hipnotitza com al nen petit davant la botiga de joguines. Malgrat el seu so industrial, fins i tot futurista, ens transporta al passat, a uns anys en què tot semblava tenir sentit perquè tot era possible. Quan els dilemes vitals només eren això, dilemes sobre la vida i no sobre com la gestionem, com la subvencionem, com la organitzem.
Una cançó que recorda al Life prowler de No Age, que ofereix un clip clarament inspirat en aquell Star Guitar dels Chemical Brothers on els elements en moviment eren els que marcaven la melodia i que ens permet somiar que el passat va ser millor (tot i saber que no és així).

Collita 2013 (4)

Raum, Blood Moon

Dos segons de cançó i entren les capes de so, de distorsió, de drones que no ens abandonen durant tota la peça. Ressona el millor Fennesz, el més melòdic Godspeed You! Black Emperor i es dibuixa davant nostre un passat nostàlgic, trist però agradable; fosc, però alegre. Els cants de sirena de la Liz Harris (Grouper) ens atreuen a aquest abisme que no ens fa por, que ens sedueix, que ens porta de la mà cap a un indret que havíem oblidat.
La comunió perfecte entre la melanconia i el plaer.

Collita 2013 (3)

Alt-j, Breezeblocks / Something good


L'àlbum va sortir el 2012, però no vaig ser-ne conscient de la seva existència fins a la festa de cap d'any en el pis d'uns amics a Madrid. La primera cançó que vaig sentir va ser Something good, que el meu amic em va definir com un moment únic, ple d'emoció i sentiment. De fet, ens va garantir que si la cançó no ens feia plorar és que teníem problemes. I és veritat que es tracta d'una cançó preciosa, amb els pianos que t'enlairen, els falsettos que t'atrapen, l'estúpida tornada i el seu aire de Jose Gonzalez passat pel sedàs de Muse (aquests pianos!). Però remenant entre les cançons d'Alt-j, Breezeblocks en sobresurt. Pot ser el començamet a capella, aquesta veu andrògina, imperfecte, el creixement rítmic, els corus... sigui el que sigui, és una cançó que s'aferra i que, una vegada escoltada, costa allunyar.

Collita 2013 (2)

Major Lazer, Get Free

Escalfor. Aquest és l'adjectiu que acompanya aquesta cançó. Calidesa, humitat, suor... i una melodia enganxosa que penetra a dintre teu i et recorre l'organisme perillosament fent que sentis coses que feia anys que no senties.
La deliciosa combinació de la veu sensual i la melodia càlida i, sobretot, la sensació que la cançó ha d'explotar, que està pujant de to, que el clímax és proper, que l'orgasme està a punt d'arribar... però es manté allà. Al límit de l'explosió. I potser aquesta és una de les seves principals virtuts: defuig la fàcil explosió i així allarga el plaer.
Una d'aquelles cançons que és gairebé impossible d'escoltar només una vegada.

Collita 2013 (1)

[Recull, sense voluntat de llista, per tant sense ordre concret, de les cançons que han representat aquest 2013]

James Blake, Retrograde.

El començament suau, amb batecs electrònics lo-fi, esclata quan entra la veu d'en James Blake i ens diu "You're on your own". Frase colpidora que ens persegueix durant tota la cançó. Estem sols. Abandonats. Aquest és el món que ens espera. Aquest és el món que ens hem trobat.
A partir d'aquí, explosió emotiva, corresposta brillantment amb una grandiloqüència musical. Una veu dolça però fosca que recorda al millor Perry Blake ens acompanya en aquest delicat viatge als records. Una cançó perfecte per una tarda de pluja, per un dia fluix, per quan ve de gust plorar però el plor no acaba de sortir.