el parany de la nostalgia

Quan érem joves ens rèiem d'aquells que només escoltaven música que nosaltres vèiem com a antiga perquè, temporalment, ho era. Sentíem a les generacions que ens precedien parlar de Pink Floyd, de la Velvet Underground, d'en David Bowie, dels The Cure, potser fins i tot dels Jesus and Mary Chain i potser valoràvem alguns dels sons que ens ensenyaven, és cert, però no compreníem l'emoció amb la qual en parlaven. No enteníem el valor afegit que per a ells tenien aquelles bandes i, inevitablement, els miràvem amb l'escarni descarat de l'adolescència.

Ara, que nosaltres som els grans, que ens descobrim parlant de Suede, Radiohead, Sonic Youth, The Smashing Pumpkins, Nirvana, Blur, Oasis, Pulp, Portishead, Massive Attack, The Chemical Brothers, The Breeders, My Bloody Valentine, Nick Cave, The Prodigy... (per cert, un bon grapat d'ells ressuscitats de l'ostracisme en el cartell del nou Primavera Sound), quan notem com ens emocionem recordant aquesta fornada de grups i estem temptats d'afirmar que ells sí que feien música de debò, que ells sí que van aportar coses noves al panorama musical, que ells sí que valien la pena i no el soroll que es fa ara... és a dir, quan caiem en el parany de la nostalgia cega, és quan per fi entenem a aquells que ens precediren. Una vegada més, però, massa tard.

música per conduir, 1

L'atzar em porta a posar Fig. 5 de Jackie-O-Motherfucker al lector del cotxe. Fa temps que no sento aquest CD i només vagament recordo què en puc esperar. Comença, doncs, el viatge.
La primera cançó, "Analogue Skillet" és aspre, seca, perfecte pel lloc on em trobo: un fred polígon industrial.
Amb la segona cançó, "Native Einstein" desitjaria trobar-me en un passeig marítim d'estiu, plagat de gent, de crits, de xivarri i jo, dintre del cotxe, amb les finestres tancades, el volum pujat, gaudint del so, del contrast, dels silencis, de l'aïllament interior, de la sensació que el que passa a fora no és real.
I arribem a la tercera cançó, "Your Cells are in Motion" als 9 minuts de melodies repetitives, de sons encadenats, de lisèrgiques sensacions que en mans d'altres hauria degenerat en post-rock de millor o pitjor qualitat, però que els Jackie-O-Motherfurcker saben mantenir en una línia folk, catàrtica, espiritual, fins i tot.
I després de més de 20 minuts dins el món del Fig. 5, arriben les veus.
Amb la quarta cançó, "Go down, old Hannah", les sospites folkies es confirmen. La cançó no deixa cap mena de dubte. La veu és extreta d'un manual de folk, el mateix que seguia la primera Cat Power, el que segueixen Eighteenth Day of May, Lau Nau, Larkin Grimm o She and Him. Però amb la voluntat allargada de fer les coses a poc a poc, de deixar que els sons flueixin, que les melodies creixin per elles mateixes. Sense presses. Per alguna cosa han enquibit només 9 cançons en un CD de 74 minuts.
I clar, el banjo de la cinquena cançó, "Amazing Grace" ja no ens sorprèn.
Retornem a la melodia suau amb algunes fugides de to a vegades experimentals, a vegades senzillament esbojarrades, a "Beautiful September (We are going there) i "Chiapas! I must go there", tot preparant-nos pels més de 24 minuts de "Michigan Avenue Social Club" i la seva reiterant melodia i el seu encant subjugador que recorda una mica a la Velvet Underground
I, per acabar, "Madame Curie". Amb calma, amb campanes de vent i melodies insinuades.
Per arribar al nostre destí satisfets.