La portada de Ten Fingers, immaculadament blanca, lletres en negre robust, en majúscules, les fotos dels busts tallats, també en blanc i negre, dels cinc components del grup, els nassos cuberts per uns nassos de pallassos rojos pujats ens indiquen que ens enfrontem a un disc de contrastos.
Efectivament, la primera cançó, "Open Cage", ens mostra un grup seriós, amb cantant de veu profunda, lleugerament recordant-nos a Bill Callahan, potser una mica massa a Brad Roberts dels Crash Test Dummies (i això no sempre és bo), en una cançó intimista, de tendència a la tristesa, a la melangia, al plaenter dolor, mentre que la segona, "Come what may" ens desconcerta. És massa animada, en contrast, s'entén, masses violins, masses acords majors, masses veus femenines excessivament agudes. Arriba massa d'hora i ens posa a la defensiva. Això no és el que esperàvem.
A partir d'aquí, les cançons es van desenvolupant mica en mica, sense massa gràcia ni espectacularitat, senzillament amb correcció. Bevent, potser emborratxant-se, de vegades dels Red House Painters. Destacant d'entre elles "That time" i la no llistada "Ten fingers" pel seu deix tex-mex.
Ah, i també hi ha una estrella convidada que això es veu que agrada molt. Sí, l'actriu/cantant Leonor Watling s'allunya temporalment dels seus Marlango i canta a "No Mercy". Doncs això, no, merci.
Llàstima, perquè el seu Myspace prometia, la versió curiosa de l'Anarchy in the UK té certa gràcia, alguna cançó mal-escoltada per la ràdio semblava interessant.
Potser caldrà tenir paciència i veure com evoluciona el grup. O posar-lo en el calaix de l'oblit.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada