dijous, 14 de febrer del 2013

The XX

I d'entre la monotonia avorrida de la societat post-post-moderna, de l'entel·lèquia hipsteriana, d'ulleres de pasta, pantalons estrets i pentinats clònics que ha convertit la música en un badall ensopit, en sobresurten The XX. I, curiosament, en sobresurten portant a l'extrem allò que d'altres només s'han atrevit a insinuar per mera possi, per frívola postura. Les melodies que configuren The XX són lentes, repetitives, per alguns súmament avorrides i insulses, però estan vives, són reals, són sentides. No es fan les víctimes, no es fan els moderns, no pretenen ser allò que no són. Senzillament són. I aquest és el seu mèrit.
Per això, quan sentim Crystallised aturem tot el que fem per dedicar-los la nostra més absoluta atenció. Quan sona VCR viatgem en el temps amb ells a un indret oblidat de la nostra infantesa, quan ens endinsem en el seu nou treball, Coexist, ens submergim en aquest mar plàcid que ens presenta el seu primer single Angels i que augura una futura tormenta. Però no una tormenta de llamps i trons, d'escandalera i efectes especials, sinó una tormenta interna que ens remou per dintre, que ens parla a cau d'orella i que ens recorda que encara estem vius, que la música encara està viva, que no tot està perdut, que encara queden els The XX.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada