L'emoció continguda d'una cançó. El començament suau, melós, la guitarra lleugerament distorsionada insinuant una melodia, la veu dolça, diàfana i clara de la bona nena que no ha trencat mai cap plat... fins que arriba el minut 2 amb 20 segons i amb la repetició d'una mateixa frase ("it happens all the time") sentim els ressons de P.J. Harvey, però també de Patty Smith i deriva en algun crit que recorda el millor Julian Casablancas dels començaments de The Strokes i la distorsió s'allargassa portant-nos als Jesus and Mary Chain més melòdics i la bateria ens marca el ritme del bateg del nostre cor...
Dos minuts i vint segons per a preparar-nos per aquesta detonació controlada, per aquesta explosió amb silenciador que, de tant poc estrident, potser ni la sentim, però que ens remou l'estómac i ens deixa una sensació ben clara: ho volem tornar a viure tot.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada