La primera peça (Sunrefrain) comença petita, discreta. Sons mínims i reminiscències de música concreta. Mica en mica, però, sense presses, creix progressivament fins que esclata. Removent l'interior de l'oient, provocant emoció i sentiment, la cançó explota amb un orgasme de sons, sorolls i melodia. Perquè de fer melodies en saben molt, els Tape. No ofereixen fredes partícules de sons, algoritmes musicals sorgits d'asèptics laboratoris, sinó que s'aferren a les melodies, a la creació de belleses sonores, de tríades, arpegis i encanteris.
La segona peça (A spire) ens mostra l'art de la repetició com a producte generador. Melodies senzilles, repetitives, omplen l'espai una vegada rera l'altra conformant la base de la peça; una base que romandrà durant tots els minuts que dura la cançó. Llavors, com aplicant capes sonores pel damunt, apareixen nous elements, noves melodies nascudes de xil·lofons, pianos i guitarres que enes empenyen a imaginar nous espais, a rellegir la melodia original d'una altra manera, a cercar paratges a cada nou compàs que no és altre que el mateix vell compàs d'abans, però sentit de manera diferent.
La tercera i quarta peces (Sand Dunes i Exuma) s'allunyen lleugerament dels instruments orgànics que havien caracteritzat les anteriors cançons i introdueixen un major nombre de sons pregravats.
Sand Dunes regenera moments i atmosferes semblants a les de Caribou, sons semi-tropicals (sense arribar a l'extrem de El guincho), alegres però tristos, ambientats en espais lleugerament exòtics però, tanmateix, propers.
Exuma, per la seva banda, comença com una composició dels Tunng, amb les maraques i els sons naturals marcant el ritme, però mica en mica s'enfosqueix amb l'aparició de l'orgue, les notes sostingudes fins a l'extrem i la profunditat d'uns baixos reverberants que fan trontollar els altaveus.
La cinquena i última peça (Long Lost Engine) és potser la més fluixa de totes. Potser perquè és la més atmosfèrica, la que abusa més de la repetició per a crear l'ambient sense acabar d'explotar mai. Només ambient constant, mecànic, sense resolució final. Potser per això es diu Long Lost Engine: una màquina perduda, malmesa condemnada a viure i reviure el seu passat.
Un tancament interessant, tot i que més fluix, a un altrament imprescindible treball.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris caribou. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris caribou. Mostrar tots els missatges
dissabte, 18 de febrer del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)