Re-escoltant Lali Puna t'adones que es tracta d'un grup que podrien haver triomfat ("triomfat" en el sentit escuet, ocult i limitat del triomf real, del qualitatiu que no entén de modes ni imposicions comercials). Podrien. Però no ho han fet. Tenen un cert prestigi. Mantenen una certa aura de pseudo-culte, però res més. The Notwist ja ho feren abans, i segurament millor. Post Office, Stars, Tunng i un llarg etcètera de noms també han ampliat el ventall del pop electrònic i han arraconat una mica més a Lali Puna. Però és que re-escoltant Faking the books, t'adones que no es mereix ser més enllà d'on són. Potser perquè la primera cançó, la que dóna el nom a l'àlbum és tan bona, està tan ben trabada i defineix tan bé els paràmetres del que haurien de ser la resta de cançons, que han mort d'èxit. Una mica com My Bloody Valentine o els Portishead dels 90, abans del recent rebrot de dignitat.
Re-escoltant Lali Puna t'adones que tenen una molt bona cançó, i un afegit de fragments per omplir els justets 38 minuts del treball.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tunng. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tunng. Mostrar tots els missatges
diumenge, 24 de juny del 2012
dissabte, 18 de febrer del 2012
Tape - Rideau
La primera peça (Sunrefrain) comença petita, discreta. Sons mínims i reminiscències de música concreta. Mica en mica, però, sense presses, creix progressivament fins que esclata. Removent l'interior de l'oient, provocant emoció i sentiment, la cançó explota amb un orgasme de sons, sorolls i melodia. Perquè de fer melodies en saben molt, els Tape. No ofereixen fredes partícules de sons, algoritmes musicals sorgits d'asèptics laboratoris, sinó que s'aferren a les melodies, a la creació de belleses sonores, de tríades, arpegis i encanteris.
La segona peça (A spire) ens mostra l'art de la repetició com a producte generador. Melodies senzilles, repetitives, omplen l'espai una vegada rera l'altra conformant la base de la peça; una base que romandrà durant tots els minuts que dura la cançó. Llavors, com aplicant capes sonores pel damunt, apareixen nous elements, noves melodies nascudes de xil·lofons, pianos i guitarres que enes empenyen a imaginar nous espais, a rellegir la melodia original d'una altra manera, a cercar paratges a cada nou compàs que no és altre que el mateix vell compàs d'abans, però sentit de manera diferent.
La tercera i quarta peces (Sand Dunes i Exuma) s'allunyen lleugerament dels instruments orgànics que havien caracteritzat les anteriors cançons i introdueixen un major nombre de sons pregravats.
Sand Dunes regenera moments i atmosferes semblants a les de Caribou, sons semi-tropicals (sense arribar a l'extrem de El guincho), alegres però tristos, ambientats en espais lleugerament exòtics però, tanmateix, propers.
Exuma, per la seva banda, comença com una composició dels Tunng, amb les maraques i els sons naturals marcant el ritme, però mica en mica s'enfosqueix amb l'aparició de l'orgue, les notes sostingudes fins a l'extrem i la profunditat d'uns baixos reverberants que fan trontollar els altaveus.
La cinquena i última peça (Long Lost Engine) és potser la més fluixa de totes. Potser perquè és la més atmosfèrica, la que abusa més de la repetició per a crear l'ambient sense acabar d'explotar mai. Només ambient constant, mecànic, sense resolució final. Potser per això es diu Long Lost Engine: una màquina perduda, malmesa condemnada a viure i reviure el seu passat.
Un tancament interessant, tot i que més fluix, a un altrament imprescindible treball.
La segona peça (A spire) ens mostra l'art de la repetició com a producte generador. Melodies senzilles, repetitives, omplen l'espai una vegada rera l'altra conformant la base de la peça; una base que romandrà durant tots els minuts que dura la cançó. Llavors, com aplicant capes sonores pel damunt, apareixen nous elements, noves melodies nascudes de xil·lofons, pianos i guitarres que enes empenyen a imaginar nous espais, a rellegir la melodia original d'una altra manera, a cercar paratges a cada nou compàs que no és altre que el mateix vell compàs d'abans, però sentit de manera diferent.
La tercera i quarta peces (Sand Dunes i Exuma) s'allunyen lleugerament dels instruments orgànics que havien caracteritzat les anteriors cançons i introdueixen un major nombre de sons pregravats.
Sand Dunes regenera moments i atmosferes semblants a les de Caribou, sons semi-tropicals (sense arribar a l'extrem de El guincho), alegres però tristos, ambientats en espais lleugerament exòtics però, tanmateix, propers.
Exuma, per la seva banda, comença com una composició dels Tunng, amb les maraques i els sons naturals marcant el ritme, però mica en mica s'enfosqueix amb l'aparició de l'orgue, les notes sostingudes fins a l'extrem i la profunditat d'uns baixos reverberants que fan trontollar els altaveus.
La cinquena i última peça (Long Lost Engine) és potser la més fluixa de totes. Potser perquè és la més atmosfèrica, la que abusa més de la repetició per a crear l'ambient sense acabar d'explotar mai. Només ambient constant, mecànic, sense resolució final. Potser per això es diu Long Lost Engine: una màquina perduda, malmesa condemnada a viure i reviure el seu passat.
Un tancament interessant, tot i que més fluix, a un altrament imprescindible treball.
dimarts, 23 de novembre del 2010
Villa Nah
Feia temps que no arribava a les meves orelles un projecte electrònic interessant. Després d'haver cremat l'etapa del minimalisme experimental (Pan sonic, Fennesz, Villalobos i companyia), d'haver abraçat la folktrònica amb ganes i sense importar-me tota la crítica que s'ha fet a aquest gènere començant pel fet que no és ni gènere sinó un invent, perquè el plaer d'escoltar Fridge, els primers de Four Tet, The Notwist o Tunng està per damunt d'estúpides baralles sobre etiquetes; d'haver viscut l'emoció independent originària de l'aparició dels Chemical Brothers, de l'espera inacabable a la publicació del Fat of the Land dels Prodigy, o d'haver-nos quedat sense paraules davant la força del trip hop de Portishead, Massive Attack, els primers Morcheeba i Tricky. Després de tot plegat, l'atracció per l'electrònica ha anat disminuïnt a mesura que la música ha anat variant i entrant en terrenys que no m'interessen, ja sigui per massa obscurs o per massa sorollosos. Després de tot, em va fer molta il·lusió la revifalla de l'any passat amb l'electrònica més classicista, més mirant als 80, als sintetitzadors, a l'electro pròpiament dit que practiquen els Tarwater, els Static i un bon grapat de grups alemanys actuals que col·laboren entre ells creant una estranya teranyina de sons i personatges.
Dintre d'aquest darrer grup, dels que podríem dir que són hereus dels Depeche Mode, dels que miren enrrere cap a les melodies sintètiques i les veus tractades, he trobat els Villa Nah. Gràcies a la pàgina de la seva discogràfica, Sähkö Recordings, podem escoltar fragments del seu treball Origin, editat el Març del 2010. Una experiència que recomano a tothom. Tant a aquells a qui els agrada la música electrònica com als que no. Perquè les bones melodies depenen dels sons, de la voluntat del músic, de la percepció de l'oient i això està per damunt de les eines utilitzades per assolir-ho.
Dintre d'aquest darrer grup, dels que podríem dir que són hereus dels Depeche Mode, dels que miren enrrere cap a les melodies sintètiques i les veus tractades, he trobat els Villa Nah. Gràcies a la pàgina de la seva discogràfica, Sähkö Recordings, podem escoltar fragments del seu treball Origin, editat el Març del 2010. Una experiència que recomano a tothom. Tant a aquells a qui els agrada la música electrònica com als que no. Perquè les bones melodies depenen dels sons, de la voluntat del músic, de la percepció de l'oient i això està per damunt de les eines utilitzades per assolir-ho.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)