La primera peça (Sunrefrain) comença petita, discreta. Sons mínims i reminiscències de música concreta. Mica en mica, però, sense presses, creix progressivament fins que esclata. Removent l'interior de l'oient, provocant emoció i sentiment, la cançó explota amb un orgasme de sons, sorolls i melodia. Perquè de fer melodies en saben molt, els Tape. No ofereixen fredes partícules de sons, algoritmes musicals sorgits d'asèptics laboratoris, sinó que s'aferren a les melodies, a la creació de belleses sonores, de tríades, arpegis i encanteris.
La segona peça (A spire) ens mostra l'art de la repetició com a producte generador. Melodies senzilles, repetitives, omplen l'espai una vegada rera l'altra conformant la base de la peça; una base que romandrà durant tots els minuts que dura la cançó. Llavors, com aplicant capes sonores pel damunt, apareixen nous elements, noves melodies nascudes de xil·lofons, pianos i guitarres que enes empenyen a imaginar nous espais, a rellegir la melodia original d'una altra manera, a cercar paratges a cada nou compàs que no és altre que el mateix vell compàs d'abans, però sentit de manera diferent.
La tercera i quarta peces (Sand Dunes i Exuma) s'allunyen lleugerament dels instruments orgànics que havien caracteritzat les anteriors cançons i introdueixen un major nombre de sons pregravats.
Sand Dunes regenera moments i atmosferes semblants a les de Caribou, sons semi-tropicals (sense arribar a l'extrem de El guincho), alegres però tristos, ambientats en espais lleugerament exòtics però, tanmateix, propers.
Exuma, per la seva banda, comença com una composició dels Tunng, amb les maraques i els sons naturals marcant el ritme, però mica en mica s'enfosqueix amb l'aparició de l'orgue, les notes sostingudes fins a l'extrem i la profunditat d'uns baixos reverberants que fan trontollar els altaveus.
La cinquena i última peça (Long Lost Engine) és potser la més fluixa de totes. Potser perquè és la més atmosfèrica, la que abusa més de la repetició per a crear l'ambient sense acabar d'explotar mai. Només ambient constant, mecànic, sense resolució final. Potser per això es diu Long Lost Engine: una màquina perduda, malmesa condemnada a viure i reviure el seu passat.
Un tancament interessant, tot i que més fluix, a un altrament imprescindible treball.
dissabte, 18 de febrer del 2012
dijous, 12 de gener del 2012
adjectivant
- Wolfgang Voigt, "Siberia": experimental
- Volcano Choir, "Unmao": fluix
- How to dress well, "Love remains": interessant
- LCD Soundsystem, "This is Happening": correcte
- Villagers, "Becoming a Jackal": tranquil
- Hindi Zahra, "Handmade": jazzi
- Snakeform, "Songs from my funeral": Laika
- The Notwist, "Storm": avorrit
dimecres, 28 de desembre del 2011
re-rescoltar
Fa temps, en una conferència vaig sentir com el conferenciant comentava que un signe del pas del temps damunt la seva persona era que cada dia li venia menys de gust llegir llibres nous i gaudia més re-llegint-ne d'antics, revisquent sensacions, recordant records. Darrerament tinc la mateixa sensació pel que fa a la música.
Fa mesos que m'avorreixen les noves cançons que escolto. Que els nous grups que apareixen només em distreuen però mai arriben a transmetre'm res. Que allò que escolto a la ràdio no em resulta prou interessant com per voler-ho cercar i poder-ho seguir escoltant. Fa temps, en definitiva, que recorro a discs antics.
Aquesta setmana ha sigut American Thighs de Veruca Salt. Clar que després va venir Eight Arms to Hold You i tota la il·lusió, tota l'espera entre un àlbum i l'altre es va ensorrar, però quan escoltàvem American Thighs, nosaltres això no ho sabíem. No imaginàvem que aquell grup de guitarres distorsionades fregant el shoegazing, de riffs senzills al més pur estil grunge i de veus femenines a la My bloody Valentine podrien fer un treball tan mediocre, tan ensucrat, tan avorrit com Eight Arms to Hold You.
La ignorància és beneïda.
Nosaltres gaudíem amb els ambients creats per "Get Back", amb aquella guitarra que ens agafava al vol de bon principi i ens mantenia suspesos, aquell cop de bateria que introduïa el solo final; vibràvem amb "Seether" i la seva estridència, ens emocionàvem amb "Spiderman'79" perquè ens recordava a alguna altra cançó que ja havíem sentit abans, que potser no existia, però que ens hi recordava, ens hi transportava i quan crèiem sortir-ne arrencava "Forsythia" i encara ens portava més lluny en aquest viatge a records no viscuts perquè sí, aquesta cançó també ens resultava familiar, propera; i així una rera l'altre, incloent la ràbia de "Victrola", la llarga història de "25"per acabar suaument, com si ens cantessin una nana que ens induís al son amb "Sleeping where I want".
Sí, aquesta setmana he recuperat Veruca Salt i l'he re-escoltat en tots els viatges en cotxe. Com anys enrere, quan també m'acompanyava en els meus soliltaris viatges en cotxe. Perquè de vegades el temps passa, però sembla que res canvïi.
Fa mesos que m'avorreixen les noves cançons que escolto. Que els nous grups que apareixen només em distreuen però mai arriben a transmetre'm res. Que allò que escolto a la ràdio no em resulta prou interessant com per voler-ho cercar i poder-ho seguir escoltant. Fa temps, en definitiva, que recorro a discs antics.
Aquesta setmana ha sigut American Thighs de Veruca Salt. Clar que després va venir Eight Arms to Hold You i tota la il·lusió, tota l'espera entre un àlbum i l'altre es va ensorrar, però quan escoltàvem American Thighs, nosaltres això no ho sabíem. No imaginàvem que aquell grup de guitarres distorsionades fregant el shoegazing, de riffs senzills al més pur estil grunge i de veus femenines a la My bloody Valentine podrien fer un treball tan mediocre, tan ensucrat, tan avorrit com Eight Arms to Hold You.
La ignorància és beneïda.
Nosaltres gaudíem amb els ambients creats per "Get Back", amb aquella guitarra que ens agafava al vol de bon principi i ens mantenia suspesos, aquell cop de bateria que introduïa el solo final; vibràvem amb "Seether" i la seva estridència, ens emocionàvem amb "Spiderman'79" perquè ens recordava a alguna altra cançó que ja havíem sentit abans, que potser no existia, però que ens hi recordava, ens hi transportava i quan crèiem sortir-ne arrencava "Forsythia" i encara ens portava més lluny en aquest viatge a records no viscuts perquè sí, aquesta cançó també ens resultava familiar, propera; i així una rera l'altre, incloent la ràbia de "Victrola", la llarga història de "25"per acabar suaument, com si ens cantessin una nana que ens induís al son amb "Sleeping where I want".
Sí, aquesta setmana he recuperat Veruca Salt i l'he re-escoltat en tots els viatges en cotxe. Com anys enrere, quan també m'acompanyava en els meus soliltaris viatges en cotxe. Perquè de vegades el temps passa, però sembla que res canvïi.
divendres, 21 d’octubre del 2011
la repetició
El concepte de repetició està fortament arrelat en el subconscient humà. Des del filòsof danès Kierkegaard fins al cantautor català amagat rera La increïble història de Carles Carolina, la repetició ha estat producte d'estudi, de crítiques, de lloances i de menyspreu.
La repetició ens acompanya diàriament en les nostres vides. Repetim actes semblants a diari: ens llevem a la mateixa hora, esmorzem els mateixos cereals, ens trobem aturats davant del mateix semàfor camí de la feina... però també ens persegueix en el nostre món musical. Ja sigui voluntàriament o de manera forçada.
Voluntàriament ens referim a la decisió conscient de tornar a posar aquella cançó o aquell album que fa poc que hem escoltat. De vegades tan poc que ni tan sols li donem temps a acabar-se que ja el tornem a posar. És el nostre desig de repetir aquella emoció, aquell instant de plaer, aquella satisfacció (en els casos positius) o aquell dolor, aquella angoixa, aquell neguit, aquella melancolia extrema la que ens fa tornar a escoltar aquella peça. Ignorant, o sense voler saber, que els moments repetits no tenen per què produïr sentiments repetits.
Quan la repetició és un acte involuntari, és a dir, quan resulta imposat, normalment a través de la ràdio o dels fils musicals de les sales d'espera dels dentistes, metges de capçalera o ginecòlegs, la nostra reacció és completament diferent. O ho hauria de ser.
En una època de saturació sonora, de creació ininterrompuda de nous sons, melodies, composicions i recreacions sonores vàries, NO hauríem de quedar-nos indiferents davant la constant repetició de cançons. Les emissores no tenen cap necessitat de repetir-se fora de les necessitats comercials. Conscients que la reiteració provoca (en la majoria dels casos) l'acceptació del fet, l'assimilació dels sons i, a la llarga, el fet d'agradar-nos aquella cançó que vam trobar odiosa a la primera escolta, insisteixen i persisteixen amb les mateixes cançons. Com una lletania religiosa, com un cant espiritual budista que a base de repetir síl·labes guturals i ressonants ens endinsa en un èxtasi provocat, aquesta repetició constant de música busca la manipulació del nostre criteri musical. Busca la manipulació de les nostres percepcions i el provocar-nos la il·lusió que aquella cançó ens agrada, quan en realitat l'únic que passa és que l'hem sentit tantes vegades que ja la hem interioritzat i hem arribat a creure que ho hem fet perquè ens agradava i no per la imposició repetitiva.
Davant d'aquesta constant manipulació, només hi ha dues solucions: o apagar l'emissora tan bon punt comença la mateixa cançó una altra vegada (ja siguin els Catarres, la Rihanna o en Justin Bieber) o bé entregar-nos voluntàriament a l'engany i deixar-nos seduir per les melodies martellejants i mil-i-una vegades repetides. Però, com a mínim, fer-ho de manera conscient. Perquè l'agressió consentida no és delicte. I no és tan dolorosa.
La repetició ens acompanya diàriament en les nostres vides. Repetim actes semblants a diari: ens llevem a la mateixa hora, esmorzem els mateixos cereals, ens trobem aturats davant del mateix semàfor camí de la feina... però també ens persegueix en el nostre món musical. Ja sigui voluntàriament o de manera forçada.
Voluntàriament ens referim a la decisió conscient de tornar a posar aquella cançó o aquell album que fa poc que hem escoltat. De vegades tan poc que ni tan sols li donem temps a acabar-se que ja el tornem a posar. És el nostre desig de repetir aquella emoció, aquell instant de plaer, aquella satisfacció (en els casos positius) o aquell dolor, aquella angoixa, aquell neguit, aquella melancolia extrema la que ens fa tornar a escoltar aquella peça. Ignorant, o sense voler saber, que els moments repetits no tenen per què produïr sentiments repetits.
Quan la repetició és un acte involuntari, és a dir, quan resulta imposat, normalment a través de la ràdio o dels fils musicals de les sales d'espera dels dentistes, metges de capçalera o ginecòlegs, la nostra reacció és completament diferent. O ho hauria de ser.
En una època de saturació sonora, de creació ininterrompuda de nous sons, melodies, composicions i recreacions sonores vàries, NO hauríem de quedar-nos indiferents davant la constant repetició de cançons. Les emissores no tenen cap necessitat de repetir-se fora de les necessitats comercials. Conscients que la reiteració provoca (en la majoria dels casos) l'acceptació del fet, l'assimilació dels sons i, a la llarga, el fet d'agradar-nos aquella cançó que vam trobar odiosa a la primera escolta, insisteixen i persisteixen amb les mateixes cançons. Com una lletania religiosa, com un cant espiritual budista que a base de repetir síl·labes guturals i ressonants ens endinsa en un èxtasi provocat, aquesta repetició constant de música busca la manipulació del nostre criteri musical. Busca la manipulació de les nostres percepcions i el provocar-nos la il·lusió que aquella cançó ens agrada, quan en realitat l'únic que passa és que l'hem sentit tantes vegades que ja la hem interioritzat i hem arribat a creure que ho hem fet perquè ens agradava i no per la imposició repetitiva.
Davant d'aquesta constant manipulació, només hi ha dues solucions: o apagar l'emissora tan bon punt comença la mateixa cançó una altra vegada (ja siguin els Catarres, la Rihanna o en Justin Bieber) o bé entregar-nos voluntàriament a l'engany i deixar-nos seduir per les melodies martellejants i mil-i-una vegades repetides. Però, com a mínim, fer-ho de manera conscient. Perquè l'agressió consentida no és delicte. I no és tan dolorosa.
dijous, 8 de setembre del 2011
connexions
Una cançó comença i ens adonem que en recordem la lletra. Que feia molts anys que no la sentíem (quants? 10, 15, 20... no importa), però que s'havia quedat emmagatzemada en algun racó de la nostra memòria. En un racó oblidat, d'acord: un racó fosc, humit, desendreçat que mai visitem. Però un racó que existeix, tanmateix. Potser en el mateix racó on s'arxiven les connexions que un dia vam fer amb aquella cançó i les nostres vivències d'aquell moment. Una connexió que probablement no sabem ni què existeix, que no ens crèiem capaços de fer però que, tanmateix, un dia vam fer.
Potser es tracta d'una cançó que vam sentir en una estació, en el moment d'iniciar un viatge i que ens va semblar que ens parlava a nosaltres; que la melodia expressava l'emoció del viatge que començava, que la lletra n'hi feia referència, que el protagonista d'aquella cançó no era un desconegut, sinó nosaltres mateixos (amb el cap baix reconec que la meva cançó de viatges, la que sempre em fa somriure, la que em confirma que estic a punt d'iniciar un viatge, és Dreams, dels Cranberries. I, de fet, ho és perquè em recorda a la sèrie adolescent My so-called life, perquè em fa reviure aquella època de canvis, de novetats, d'il·lusió).
D'altres vegades la connexió potser no és tan directa. Potser es tracta d'una cançó que vam escoltar unes quantes vegades seguides al cotxe fent un mateix viatge (potser només per mandra de canviar la música, potser perquè era l'únic CD que llegia el vell reproductor del cotxe). Inconscientment, aquella música queda lligada a aquell recorregut, a aquella època, a aquell nosaltres passat. I quan la tornem a sentir, estiguem on estiguem, fem el que fem, és molt probable que ens desperti el record d'aquells viatges en cotxe. La nostalgia, la melancolia, i la frustració pel temps passat són opcionals. D'aquesta mena de connexions en tinc moltes, una d'elles és Dresden Dolls i el viatge d'hora i mitja de Galashiels a Stirling que vaig fer uns tres cops per setmana durant pràcticament dos anys, una altra és Burial camí de Sant Hilari de bon matí: foscor, fredor, feina... la connexió és òbvia.
Sigui com sigui, la música, esdevé part de nosaltres, estimula els nostres sentits, ens porta records i emocions, ens recorda que la música que escoltem avui ens afectarà demà. Per tant, em veig obligat a oferir un consell, jo que no m'agrada donar consells: escolliu bé la música que escolteu. Amb el temps ho agraïreu.
Potser es tracta d'una cançó que vam sentir en una estació, en el moment d'iniciar un viatge i que ens va semblar que ens parlava a nosaltres; que la melodia expressava l'emoció del viatge que començava, que la lletra n'hi feia referència, que el protagonista d'aquella cançó no era un desconegut, sinó nosaltres mateixos (amb el cap baix reconec que la meva cançó de viatges, la que sempre em fa somriure, la que em confirma que estic a punt d'iniciar un viatge, és Dreams, dels Cranberries. I, de fet, ho és perquè em recorda a la sèrie adolescent My so-called life, perquè em fa reviure aquella època de canvis, de novetats, d'il·lusió).
D'altres vegades la connexió potser no és tan directa. Potser es tracta d'una cançó que vam escoltar unes quantes vegades seguides al cotxe fent un mateix viatge (potser només per mandra de canviar la música, potser perquè era l'únic CD que llegia el vell reproductor del cotxe). Inconscientment, aquella música queda lligada a aquell recorregut, a aquella època, a aquell nosaltres passat. I quan la tornem a sentir, estiguem on estiguem, fem el que fem, és molt probable que ens desperti el record d'aquells viatges en cotxe. La nostalgia, la melancolia, i la frustració pel temps passat són opcionals. D'aquesta mena de connexions en tinc moltes, una d'elles és Dresden Dolls i el viatge d'hora i mitja de Galashiels a Stirling que vaig fer uns tres cops per setmana durant pràcticament dos anys, una altra és Burial camí de Sant Hilari de bon matí: foscor, fredor, feina... la connexió és òbvia.
Sigui com sigui, la música, esdevé part de nosaltres, estimula els nostres sentits, ens porta records i emocions, ens recorda que la música que escoltem avui ens afectarà demà. Per tant, em veig obligat a oferir un consell, jo que no m'agrada donar consells: escolliu bé la música que escolteu. Amb el temps ho agraïreu.
divendres, 15 de juliol del 2011
Amy LaVere, "Stranger Me" (una criítca immediata)
Comentari canço a cançó. A raig, sense ulterior reflexió (susceptible, per tant, a errors i futures revisions):
- "Damn Love Song" comença bé, interessant, amb una melodia etèrea, amb reminiscències orientals i amb fort ressó a la PJ Harvey dels primers anys. Clar que la veu és molt més dolça, més suau, més melòdica i, per això mateix, menys directe.
- "You can't keep me" em fa patir: això està derivant perillosament cap a pop semi-comercial. Ai ai ai que apareixen trompetetes i la veu s'apropa massa a la insulstícia.
- "Red Banks" Percussió calmada, arpegis suaus de guitarra i veu. Començament interressant amb timbre de veu semblant a Russian Red. Llàstima que entrin la bateria i el baix (no oblidem que és l'instrument que ella toca) de manera molt clàssica i previsible. El treball està decaient.
- "A Great Divide" continua atormentant-me la veu: a qui em recorda? a l'Emily Haines lleugerament? Potser. Aquesta cançó està sent la més fluixa de moment. Solos de saxo com si es tractés d'una cançó d'en Kenny G... perill.
- "Often Happens" "Quan es fa de nit, de vegades el cor em diu mentides", canta... cursi. I més cursi encara el duet masculí-femení. La cosa va de malament en pitjor.
- "Lucky Boy" La veu hi resulta molt més predominant, més apropada a Americana, fins que, una vegada més, els vents ens transporten a aquesta sensació de pel·lícula dels vuitanta mal ambientada. I els aguts arpegis constants de fons no hi ajuden (recordem qualsevol cançó de la Cindy Lauper i hi trobarem arpegis).
- "Tricky Heart" Potser masses cors per un sol treball... Comença melancòlic, amb poca instrumentació que ajuden bastant a crear l'ambient. Mica en mica puja el to i sembla que hagi de caure en el mateix error de les altres cançons, però es manté i per això resulta prou interessant (sobretot amb l'ambientació de cordes). Interesant, que no bona. Tot i que aquesta, conjuntament amb la primera, són de moment les millors cançons del treball.
- "Stranger Me" Patrons clàssics. Ritmes ja sentits. Res de nou, però res de dolent tampoc. Una cançoneta prou digna que es pot escoltar de fons sense fer massa nosa. Potser per això és la cançó que dóna nom a l'àlbum.
- "Candle Mambo" Por em fa. Mambo? Sons cubans passats pel sedàs d'americana? Ai ai ai... (Ostres, ja sé a qui em recorda! A la noia del piano viatger: la Vanessa Carlton. Això sí que és dolent!) Per sort, però, de mambo poc en aquesta cançó. Al començament ha amenaçat, entremig i al final ha fet una petita variació que s'hi podria apropar lleugerament, però s'ha mantingut en la seva línia.
- "Cry my eyes out" Començament Comeladià per una veu que també recorda a Kosheen (pobre, recorda a moltes, però poques de bones)
-"Let Yourself Go (come On)" Començament clàssic d'americana tirant cap al country més arcaic, tant que en qualsevol moment sembla que hagi de sortir la Bonnie Tyler.
Tot plegat, 45 minuts d'ensopiment.
- "Damn Love Song" comença bé, interessant, amb una melodia etèrea, amb reminiscències orientals i amb fort ressó a la PJ Harvey dels primers anys. Clar que la veu és molt més dolça, més suau, més melòdica i, per això mateix, menys directe.
- "You can't keep me" em fa patir: això està derivant perillosament cap a pop semi-comercial. Ai ai ai que apareixen trompetetes i la veu s'apropa massa a la insulstícia.
- "Red Banks" Percussió calmada, arpegis suaus de guitarra i veu. Començament interressant amb timbre de veu semblant a Russian Red. Llàstima que entrin la bateria i el baix (no oblidem que és l'instrument que ella toca) de manera molt clàssica i previsible. El treball està decaient.
- "A Great Divide" continua atormentant-me la veu: a qui em recorda? a l'Emily Haines lleugerament? Potser. Aquesta cançó està sent la més fluixa de moment. Solos de saxo com si es tractés d'una cançó d'en Kenny G... perill.
- "Often Happens" "Quan es fa de nit, de vegades el cor em diu mentides", canta... cursi. I més cursi encara el duet masculí-femení. La cosa va de malament en pitjor.
- "Lucky Boy" La veu hi resulta molt més predominant, més apropada a Americana, fins que, una vegada més, els vents ens transporten a aquesta sensació de pel·lícula dels vuitanta mal ambientada. I els aguts arpegis constants de fons no hi ajuden (recordem qualsevol cançó de la Cindy Lauper i hi trobarem arpegis).
- "Tricky Heart" Potser masses cors per un sol treball... Comença melancòlic, amb poca instrumentació que ajuden bastant a crear l'ambient. Mica en mica puja el to i sembla que hagi de caure en el mateix error de les altres cançons, però es manté i per això resulta prou interessant (sobretot amb l'ambientació de cordes). Interesant, que no bona. Tot i que aquesta, conjuntament amb la primera, són de moment les millors cançons del treball.
- "Stranger Me" Patrons clàssics. Ritmes ja sentits. Res de nou, però res de dolent tampoc. Una cançoneta prou digna que es pot escoltar de fons sense fer massa nosa. Potser per això és la cançó que dóna nom a l'àlbum.
- "Candle Mambo" Por em fa. Mambo? Sons cubans passats pel sedàs d'americana? Ai ai ai... (Ostres, ja sé a qui em recorda! A la noia del piano viatger: la Vanessa Carlton. Això sí que és dolent!) Per sort, però, de mambo poc en aquesta cançó. Al començament ha amenaçat, entremig i al final ha fet una petita variació que s'hi podria apropar lleugerament, però s'ha mantingut en la seva línia.
- "Cry my eyes out" Començament Comeladià per una veu que també recorda a Kosheen (pobre, recorda a moltes, però poques de bones)
-"Let Yourself Go (come On)" Començament clàssic d'americana tirant cap al country més arcaic, tant que en qualsevol moment sembla que hagi de sortir la Bonnie Tyler.
Tot plegat, 45 minuts d'ensopiment.
dijous, 19 de maig del 2011
demolished thoughts de Thurston Moore
La nota prèvia ja ens avisa: disc engendrat amb la col·laboració de Beck. Alguns podrien témer un trencaclosques sonor, un barrija-barreja a l'estil Odelay, però Beck ha evolucionat molt. Ha trobat nous registres. S'ha expressat de maneres molt diferents. Algunes millors que altres (oblidem Midnight Vultures, sisplau!). Però té un disc clau per entendre aquest Demolished thoughts i és el Sea Change.
Sea Change era fosc, atmosfèric, opresiu, tancat. Genial. I seguint aquest patró sembla haver nascut aquest Demolished thoughts. Potser per això cal no precipitar-se. Cal païr amb calma aquest treball i assaborir-ne els seus racons amagats per a poder-lo jutjar.
Tan de bo sigui així perquè la primera passada només ens deixa una sensació d'un plat fad, dessabarit i sense sal.
Sea Change era fosc, atmosfèric, opresiu, tancat. Genial. I seguint aquest patró sembla haver nascut aquest Demolished thoughts. Potser per això cal no precipitar-se. Cal païr amb calma aquest treball i assaborir-ne els seus racons amagats per a poder-lo jutjar.
Tan de bo sigui així perquè la primera passada només ens deixa una sensació d'un plat fad, dessabarit i sense sal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)