dimecres, 9 de juny del 2010

Interpol

La primera vegada que vaig sentir "Turn on the Bright lights" vaig haver d'aturar el que estava fent. Acostumat a fer d'altres activitats mentre escolto música, massa sovint el so passa a ser un element secundari, un complement als meus quefers. Per això quan una cançó, una veu, un disc, capten la meva atenció, és que quelcom està passant.
Joy Division estaven recuperant certa rellevància gràcies a pel·lícules, documentals i d'altres activitats que entorn de la mítica formació s'estaven generant, però no m'esperava Interpol. Escoltar-los a ells és reviure els millors moments de Joy Division. Els elements hi són tots; ritmes percutius, guitarres agudes, baix predominant, veu profunda. La lliçó està ben apresa. Però, a més, hi afegeixen l'ambient, el so embolcallant, les distorsions suaus però acaronadores. Es nota la feina de producció: 30 anys d'evolució en el món de l'edició musical no han estat en va! No han servit només per a poder fabricar èxits en cadena amb un baixíssim percentatge de fracàs, sinó que també ens han aportat melodies i ambients impensables anteriorment (vegis Sigur Rós, Björk, Explosions in the sky, Mogway, Efterklang...).

Clar que després va sortir "Antics". Que no és tan bo. Que no hi vaig arribar a entrar mai. Que la fòrmula ja els havia quedat vella i no els serví de res intentar-la recuperar. Que, des de llavors, els he perdut el rastre.
Però "Turn on the bright lights" existeix. Estava a les meves mans. Està dins el meu cap.

I això és l'únic que compta.

dilluns, 19 d’abril del 2010

experiències, 1

Quarts de vuit i ja sóc a la carretera. Estic adormit: ahir vaig sortir. Poso el CD i "Cherub Rock" em retorna a la vida (jo vull la mel!), "Quiet" m'impulsa, precísament, a no estar-ne gens, de quiet, i bé, "Today" segueix sent "Today". Segueix sent un dels himnes independents per excel·lència, un cant a la distorsió, als cops de cap, però també a la melodia, a la joventut, a aquell cotxe de gelats que acaba ben empastifat de pintura que sortia al vídeo promocional. Sí, "Today" ens transporta en el temps i, de vegades, també en l'espai. Recordem els capvespres americans, tant els viscuts com els imaginats, les llargues postes de sol des dels penya-segats...
Després, "Hummer" ens indica, ja, el que l'evolució dels Smashing Pumpkins ens havia de portar. Ens mostra la seva cara més melòdica, més nostàlgica i intimista, la mateixa que hauria d'aflorar en el segon CD del Mellon Collie and the Infinite Sadness i predominar en el Adore (amagat rere les màquines i les guitarres).
I quan ja ens les prometem totes de rosa, quan ens esperem la resta del CD plegat de guitarres distorsionades combinades amb melodies desangelades, de sobte arriba la pista número 6. Arriben les guitarres acústiques i les campanes i els violins i la veu penetrant: arriba "Disarm" i, realment, ens desarma. La música ens arriba, la veu ens parla a nosaltres, la pell se'ns posa de gallina quan en Billy Corgan exclama: "I used to be a little boy".
I aquí és on aturo el cotxe. Aquí és quan m'és igual arribar tard a treballar: "Disarm" està sonant i l'hem d'escoltar.

dimarts, 16 de març del 2010

experiment amb música (1)

Objectiu: Comprovar el valor (real i/o subjectiu) d'un àlbum sencer.
Elements: El CD que volem analitzar, un reproductor de música, temps

Procediments:
1. Escollim un CD per analitzar. En aquest cas, pel meu estudi, he utilitzat el The Bends de Radiohead.
2. Anotem qualsevol reacció prèvia a l'audició. Per què hem escollit aquest CD, quins sentiments ens ha despertat...
- Aquest CD ha estat escollit perquè feia més de 10 anys que no l'escoltava, perquè té molta importància dins l'evolució del grup i perquè forma part d'un passat personal que mirem amb melangia.
- Només d'agafar el CD, l'objecte físic en el qual s'ha enrregistrat la música, la caràtula parla directament al nostre cervell, a les parts oblidades de la memòria on vam emmagatzemar aquesta mateixa imatge anys ençà. És a dir, sembla que ja ens prepara el camí per les emocions que estan a punt d'aflorar. La cara de dolor, el cos mig nu, l'angoixa... una imatge, mil records.

3. Ara sí, posem el CD a l'aparell i l'escoltem tot sencer, de principi a final. Amb un bolígraf i una llibreta al costat per anotar-ne el procés.
- Un so familiar, encara no música, ens envolta. "Planet Telex" arrenca. Abans que comenci el primer vers, recordem la lletra. Sense saber d'on ve, sense una consciència prèvia de que encara preservàvem aquesta informació, la lletra ens retorna. I tararagem la melodia, cantem la tornada.
Amb la segona cançó, "The Bends" recordem fins i tot els tres acords de guitarra que la constitueixen. El temps, de sobte, sembla no haver passat.
I arriben "High and dry" i "Fake plastic trees" i ens emocionem. No han envellit gens! Encara mantenen tot el seu poder evocador, tota la seva força dramàtica. Recordem, fins i tot, el clip en blanc i negre de "High and dry", com plovia al final, però la música no s'aturava. Recordem qui érem (o qui crèiem que érem) la primera vegada que vam sentir aquell CD. Com vivíem l'adolescència, com ens crèiem que ens menjaríem el món, com anhelàvem fugir de casa, del poble, de tot i de tothom, com aquelles cançons semblava que ens parlessin a nosaltres, com passàvem les tardes del dissabte tancats a l'habitació escoltant "de 4 a 3". Tot torna. I amb força.
La resta del CD ens empeny amunt i avall, a cops de guitarra ("Bones", "My Iron Lung", "Black Star"), a cops de desesperació ("Nice dream") fins que arribem al final apoteòsic, al moment catàrtic de l'àlbum. Després de masegar-nos durant cinquanta minuts, un cop ens hem estovat i el cor està en un puny, arriba "Street Spirit (Fade Out)". I la senzillesa ens corpren. La simplicitat ens captiva. La vida, de sobte, sembla tenir sentit. Encara que només sigui per escoltar música. Encara que només sigui per poder reviure aquests cinquanta minuts una altra vegada. Encara que només sigui per viure en el passat tot fent veure que el present no ens espanta i el futur no existeix.

4. Extreiem conclusions de l'experiment.
- Hi va haver una època en la qual érem joves, vam tenir la fortuna de viure l'aparició del Trip Hop, l'explosió del Grunge, la hiperactivitat del Brit Pop, les acaballes del Rock Català, i tot mentre anàvem aprenent a viure, a pensar, a divertir-nos. I això ningú ens ho pot treure. Per tant, permetem-nos, de tant en tant (tampoc no cal ser pesats i viure únicament en el passat), un viatge al passat. La música pot ser el nostre vehicle. Deixem que tot allò que crèiem oblidat retorni. Que tot allò que crèiem superat ens recaigui al damunt, que tots els neguits que crèiem tan importants es mostrin ara en la seva superficial existència. Però vigilem. Viatjar en el temps té les seves conseqüències: no tot allò que ens espera és bo. Preparem-nos, doncs per reviure les pors, les angoixes, les expectatives no complertes, els somnis no realitzats... potser amb tot no sabrem si al final de l'experiment els nostres ulls estan humits per la força emocional d'"Street Spirit (Fade Out)" o bé perquè ens adonem que no som tot allò que havíem somiat que un dia seríem.

dimarts, 12 de gener del 2010

la bien querida

Quan vaig incitar als amics a escoltar Mishima, em vaig sentir cohibit, avergonyit, fins i tot, com si m'estigués despullant davant d'ells; com si els estigués mostrant allò més íntim que hi ha en mi (que, tot sigui dit, ni jo mateix coneixia). De sobte, les lletres esdevingueren tan personals, les melodies tan petites i preciosistes que semblava que tot plegat només fes referència a mi i que jo era l'únic que ho entenia.
Amb el temps, vaig descobrir que no era així: el plaer privat i íntim que proporciona Mishima és transferible, només s'ha d'escollir molt bé la persona a qui li vols transmetre. Altrament, rebràs mirades d'estupefacció i somriures burlescs: l'amor no està mai de moda.
Aquesta setmana, la història s'ha repetit quan he fet escoltar La bien querida als meus amics. La mateixa sensació d'estar exhibint unes actitud privades que potser haurien de romandre secretes; la mateixa sensació que, escoltat en públic, no ens identifiquem tant amb les lletres. La mateixa sensació que allò que sentim ens ha arribat tan profund que no som capaços de comunicar-ho.

dissabte, 9 de gener del 2010

els amics de les arts

Ja fa temps que segueixo les peripècies musicals dels amics de les arts. Vaig disfrutar amb "Mecanoscrit del segon origen" del seu EP Catalanoutes. Molt, de fet. "Doctorat en Romànic Medieval" del seu següent EP (Roulotte Polar) em va fer venir ganes de cridar: "Sí! Aquest sóc jo!" El Castafiore Cabaret (el seu tercer EP) no vaig saber molt bé com agafar-lo i encara a hores d'ara no hi he acabat d'entrar. D'acord, té el seu gran èxit, pel que diuen, "A vegades", i la cançó "El Código da Vinci" està molt ben trobada, però cap de les altres m'ha deixat massa emprempta. I de l'EP divertimento Càpsules Hoi-poi, doncs fa la seva funció: diverteix i ens retorna a la infantesa. A la infantesa de tots aquells que vam créixer amb Bola de Drac, clar.

Fins que ha arribat Bed & Breakfast. Un CD amb cara i ulls. Un llarga durada. I cap cançó hi és sobrera.

La primera vegada que el vaig escoltar, em va deixar força indiferent. A la segona, alguna tornada em va quedar enganxada inconscientment. A la tercera, en volia més!
Sí, cada cançó, o microrelat com n'hi diuen alguns, t'atrapa a la seva manera. Somrius amb la història d'amor de "4-3-3" narrada com un partit de futbol. T'emociones amb la tendresa de "L'home que va matar Liberty Valance" i "Reykjavic". T'identifiques amb "L'home que treballa fent de gos". I quan arribes al final, a "Bed & Breakfast" et planteges si es tracta d'una versió de la "Bohemian Rapsody" de Queen o una opereta Rock. Sigui com sigui, saps que l'han encertat.
I potser sí que "La merda se'ns menja" però sempre i quan ens ho puguem agafar amb un somriure tot anirà bé.